El virus de la mesquinesa

En una tertúlia sobre la tercera punxada algú defensava un argument que deu plaure a les empreses farmacèutiques però que a mi em va semblar d’una mesquinesa immesurable. Assegurava que efectivament cal l’administració d’una altra dosi per frenar el contagi de part d’altres persones que viuen en països on el nivell de vacunació és molt baix i amb les quals podem entrar en contacte ja sigui per les nostres vacances o per la seva migració, que el món no s’atura. De raons, certament no n’hi mancaven: mentre nosaltres ens permetem aquesta mena de debats, la part més empobrida del planeta amb prou feines ha pogut immunitzar un 2% de la població i el drama que hem presenciat a Indonèsia, l’Índia, el Nepal, Perú, el Brasil, Uganda, amb l’escassetat d’equipaments sanitaris i els pacients morint per manca d’oxigen –i el que no sabem!– queda registrat com un dels episodis més ignominiosos dels nostres temps, sobretot perquè en bona part era evitable. Poderoso caballero, les raons de la insolidaritat s’imposen quan més superlatiu és el guany. I ja anticipa Albert Bourla, director de Pfizer, la conveniència d’una revacunació anual, per a qui ho pugui pagar, s’entén, i les companyies ensaliven. Seria ètic i eficient plantar cara a la pandèmia realitzant un veritable esforç per tallar aquesta desigualtat en el dret a la salut i a la vida que crea més desigualtats. La resposta filantròpica –programa Covax– ha fracassat i no és la primera vegada: recordem l’Ebola o la grip porcina; els rics es protegeixen empobrint la resta, aquest és el virus més destructiu!