El negoci de les autopistes

Després de 54 anys avui s’acaben els peatges. L’autopista del Mediterrani va ser una imposició del Banc Mundial per fomentar el turisme i les exportacions i ha tingut un impacte positiu enorme per a l’economia catalana.

No es pot dir el mateix dels peatges. La concessió ha fet guanyar a la concessionària 35 vegades els diners invertits. Com s’han assolit aquests retorns estratosfèrics en un negoci de tan baix risc? Al llarg de 54 anys, Abertis ha pactat amb els diferents governs canvis en la concessió que desafien la lògica empresarial. Eliminant clàusules limitadores del plec inicial, pactant compensacions per pèrdues inexistents, allargant la concessió a canvi d’inversions mínimes o la traca final en forma de compensació final de la concessió (actualment al Tribunal Suprem). Abertis ha aconseguit inclús una llei a mida que convertís els seus treballadors de les autopistes en agents de l’autoritat quan la campanya No vull pagar els va atemorir. En contrapartida, l’empresa ha finançat tot tipus de tractes poc edificants, des del Palau de la Música fins a tenir en nòmina polítics, íntims del Pujol júnior o coses més estranyes encara. Tot contrapès ha fallat, periodistes, oficina antifrau, fiscalia, poder judicial. Ningú ha considerat convenient interessar-se per aquest miracle empresarial més digne de la Sicília del segle passat que de Silicon Valley. Aquests dies hi ha força rebombori entre el conseller Jordi Puigneró i la ministra de Transports, Raquel Sánchez, sobre com s’ha de pagar el manteniment de les autopistes. Si visquéssim a Escandinàvia el més adient seria un peatge d’un 20% de l’actual que cobreixi manteniment i obres d’ampliació. Prenent com a base l’experiència passada, cal malfiar-se’n i entendre com aquests polítics volen heretar el negoci fosc i il·legítim de les autopistes.