No parlem d’ells, mira’ls i passa

Abandonin tota esperança. Alguns dels nostres polítics són cultes i instruïts, ens piquen l’ullet amb cites que ens ajuden a pujar el nivell i els ho agraïm; és una meravella que, en temps d’oratòria atrotinada i redundant com la cançó enfadosa, Pablo Casado ens il·lustri amb la Divina Comèdia de Dante. Encara que sigui per abocar-nos a l’infern d’una intransigència convicta i masegada, a causa, una vegada més, de la (no) renovació del Consell General del Poder Judicial, però tant se val, qualsevol pretext és bo per al no a tot, per al no fer ni deixar fer. Viatgem doncs al cercle tenebrós que esperona el líder del PP i on els que hi entren, efectivament, han de renunciar a tota esperança. Qui són? “Gent turmentada que han perdut el bé de la raó, tristes ànimes que van viure sense infàmia ni honor, que no van ser ni rebels ni fidels perquè pensaven només en elles mateixes, que al món no van deixar ni nom ni fama, que el cel no els vol, per no perdre bellesa, ni els accepten en el profund infern perquè els reus no se’n puguin gloriejar, que la seva vida és tan cega i baixa que els fa enveja qualsevol altra sort.” Què fan? “Sospiren, ploren i clamen amb parles horribles, accents de ràbia, veus altes, ronques i soroll de mans, formen un tumult, giravoltant sempre, en un aire sense llum ni temps, com l’arena quan s’arrombolla al vent.” (Ho sintetitzem de la traducció al català de Joan F. Mira.) S’inspira bé Casado entre la tropa d’aquells que Dante considerava especialment menyspreables, tant que li feia dir al seu acompanyant Virgili: “No parlem d’ells, mira’ls i passa.”