Xavier Mercadé, vida i rock
Trist final d’agost, musicalment parlant: la mort de l’amic Xavier Mercadé, el dilluns 23 d’agost, va obrir una estranya setmana en què també es van acomiadar, a edats més lògiques per dir adeu, els octogenaris Charlie Watts, Francesc Burrull i Lee Scratch Perry. La desaparició de Mercadé resulta especialment trista, per propera i per haver tingut lloc massa d’hora, als 54 anys, després d’haver passat gairebé quatre dècades retratant pràcticament tot el que es movia a sobre d’un escenari musical –era el fotògraf dels 14.000 concerts–, sobretot a Barcelona, la seva ciutat, però també en les seves visites força freqüents a les comarques gironines: la seva càmera va deixar testimoni d’unes quantes edicions de la Fira del Disc de Col·leccionista de Girona i del festival popArb d’Arbúcies, però també de molts concerts dels festivals (a)phònica de Banyoles, Acústica de Figueres, Strenes de Girona i Black Music, així com d’altres actuacions a La Mirona de Salt, sense oblidar la seva presència obligada a les gales dels Premis Enderrock a Girona, com a cap de fotografia de la revista organitzadora, de la qual va ser cofundador. Mercadé va començar a fer fotos als anys vuitanta de l’escena barcelonina més inquieta i alternativa –etapa plasmada el seu llibre Odio obedecer (Quarentena Ediciones, 2011)–, però en el canvi de dècada, entrant ja en els noranta, va ser també un dels primers fotoperiodistes barcelonins que va detectar el moviment tel·lúric que s’estava produint a comarques, l’anomenat rock català, del qual Mercadé ha estat un dels principals i millors retratistes: com a es va poder comprovar a la seva exposició al Palau Robert de Barcelona, Rock Viu: quatre dècades de rock a Catalunya (1984-2020) –complementada amb el número 300 d’Enderrock, centrat en la seva obra, i la versió digital de la mostra a www.rockviu.cat –, molts músics catalans de tot tipus han quedat immortalitzats pel seu objectiu savi i precís, tan conscient de la litúrgia escènica del rock: l’actitud rebel i arrauxada, els salts –als quals va dedicar un llibre gratuït en format digital, Jump Rock –, les guitarres trencades i la comunió amb el públic. Xavier Mercadé va tenir una relació especial amb els grups gironins Sopa de Cabra i Umpah-Pah, als quals va dedicar dues exposicions. Curiosament, els seus fills es diuen Gerard i Adrià. Així d’integrada estava la música en la seva vida.
