L’atractiu del guany fàcil

És poc o molt que més de 400.000 persones siguin ludòpates, que no puguin resistir l’impuls de jugar arriscant diners? I, sobretot, ho considerem important o un simple efecte col·lateral de la poderosa indústria de l’entreteniment? Hi ha temes que no desperten aquella alarma tan atraient per als mitjans i que mou els polítics a prendre mesures contundents, i aquest n’és un per la seva escassa visibilitat: cada afectat afronta sol les conseqüències de la seva addicció amb el suport de la família si és el cas i d’entitats especialitzades. Per això donem la benvinguda a l’entrada en vigor del decret de comunicacions comercials de les activitats del joc aprovat l’octubre passat a proposta del Ministeri de Consum i que limita considerablement l’agressivitat de l’oferta publicitària d’apostes digitals: a partir d’ara els anuncis només es podran emetre d’una a cinc de la matinada, mai durant les retransmissions esportives, i no hi haurà patrocinis esportius de les marques. El ministre Garzón ha ofert dades i arguments raonats sobre un problema de salut pública amb greus implicacions socioeconòmiques que atrapa cada vegada més joves d’entre 18 i 25 anys, molts d’ells en situació precària i, per tant, més vulnerables als cants de sirena d’una picossada amb un parell de clics al mòbil. Al darrere hi ha també un model de societat que estimula i normalitza el guany fàcil. Vegin una de les respostes més habituals de ludòpates que inicien tractament: “Per què m’he d’esforçar a estudiar si en una tarda puc guanyar més que el meu pare en un mes?”