Tribuna
Catifa vermella per a Sánchez
Tot l’estiu que l’estabilitat de la taula de diàleg ha trontollejat. Les diferències que els dos socis de govern –ERC i Junts– han airejat en totes les ocasions possibles sobre la viabilitat, l’encert, l’oportunitat o les possibilitats d’èxit de la segona trobada han llastat l’envergadura política que va assolir en formalitzar-se en la primera ocasió: el 26 de febrer del 2020. Aleshores, la taula de diàleg era una conseqüència directa de l’acord entre ERC i el PSOE per tal que Pedro Sánchez fos investit després de les eleccions del 10 de novembre del 2019.
La repetició electoral –després que de les eleccions del 28 d’abril del mateix any el PSOE no aconseguís formar govern– va precipitar (en 24 hores) un pacte entre els socialistes i Unidas Podemos davant dues obvietats: la crescuda de l’extrema dreta (Vox va passar de tenir 24 a 52 diputats) accentuava més la polarització entre els blocs i la davallada de la formació morada (de 42 a 35 diputats) advertia Sánchez que, o bé governava amb les esquerres, i els grups independentistes del Congrés, o no tindria gaires possibilitats més de tornar-ho a fer. Sánchez, que necessitava l’abstenció d’ERC (13) per sortir escollit, va avenir-se a pactar una taula de diàleg entre el govern català i l’espanyol que naixia amb el compromís de reconèixer el conflicte polític i obrir un diàleg bilateral entre els governs. Un pas petit, però un primer pas, si tenim en compte que els antecedents eren l’aplicació del 155, l’immobilisme i la judicialització com a única resposta a les demandes de Catalunya.
Que la taula de diàleg sigui fruit d’un acord electoral entre ERC i el PSOE per a la investidura –a la qual tant Junts com la CUP van votar-hi en contra– ha estat un blanc fàcil per a les suspicàcies. Un dels motius de la primera investidura fallida d’Aragonès va ser el paper que havia de tenir el Consell de la República com a ens autònom per pivotar el procés independentista. L’acord in extremis entre Pere Aragonès i el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, van salvar la legislatura, amb un pacte en què queia cap referència al Consell i es permetia que el nou govern reactivés la taula de diàleg; una condició que no satisfeia gens el sector més unilateralista de Junts. Un escàs marge de confiança que, tanmateix, també es recollia en l’acord per a la investidura que ERC va tancar amb la CUP.
Raons de fons, doncs, de Junts i la CUP per mostrar-se incòmodes amb la taula de diàleg n’hi ha moltes, començant pel fet que hagi estat una iniciativa liderada pràcticament en solitari per Esquerra. Són molts els seus dirigents que s’hi ha referit tant en declaracions públiques com amb obra publicada, per exemple, Raül Romeva a Esperança i llibertat, o Marta Rovira i Oriol Junqueras a Tornarem a vèncer. La bandera del diàleg ha estat brandada obertament pels republicans i per un ampli independentisme pragmàtic que, amb la boca petita, accepta l’escàs recorregut que té la unilateralitat. I, alhora, reivindica que l’independentisme no pot abandonar la carta del diàleg després dels fets ocorreguts des del 2017.
Què ha passat en tants pocs dies perquè la taula de diàleg d’ahir fos un encontre entre governs, però representat en la part catalana només per ERC? Les cròniques de les últimes 48 hores han insistit abastament en el xoc. Però hi ha elements que convindria tenir en compte. Sánchez, un professional del funambulisme polític que sempre cau dret, no va confirmar fins dilluns que presidia la taula de diàleg, cosa que li permetia llegir la Diada i els ànims. I de la Diada es va desprendre que l’independentisme era viu al carrer. Però també que les proclames per la unilateralitat aixequen passions. ERC i Junts, en empat permanent, atrapats en un matrimoni sense amor i amb la vista posada en l’evolució electoral, també van fer-ne lectures diferents.
Esquerra: convençuda que la seva estratègia de negociar i dialogar només carrega d’arguments l’opció de la independència i que té un suport social i electoral més discret però sostingut. Junts: en conflicte intern entre dues ànimes, una de més realista però discreta, i l’independentisme simbòlic, que apel·la a la unilateralitat sense concrecions, què hi anava a guanyar deixant-se endur per l’estratègia dels republicans? Catifa vermella per a Pedro Sánchez, que es va plantar ahir al Palau de la Generalitat amb un doble guany: després d’un estiu sembrant desavinences entre els dos socis (com la proposta d’ampliació de l’aeroport), l’independentisme s’asseu a taula enrarit i confrontat. I, després d’encalmar Europa amb els indults a començament d’estiu, es passeja somrient per la galeria gòtica, pensant què implorava aquesta gent amb l’Spain: sit and talk? La frase no és pas seva, però ja és sabut: divideix, i venceràs.