Concrecions i terminis

No sé vostès, però jo no em puc imaginar, ni creure, dues hores de reunió entre els presidents de Catalunya i Espanya centrades en un diàleg de sords en què el primer reclama amnistia i autodeterminació i el segon es limita a dir que no. Tampoc em puc imaginar, ni creure, que no es va aprofitar la trobada per prendre la mida a l’adversari polític i intentar, com a mínim, conèixer més a fons quines són les seves fortaleses i, en especial, les seves debilitats. Bàsicament, per treure’n profit a la mínima ocasió. Per allò que diuen: tingues els amics a prop, però més a prop els teus enemics. És de primer de Sun Tzu a L’art de la guerra o, per als amants del setè art, de Vito Corleone a El padrí. Per tant, dono completa veracitat a una de les frases del president Aragonès posterior a la reunió amb Sánchez, quan va parlar que les trobades que, teòricament, han de seguir l’efectuada aquest dimecres passat tindran més de discretes que no pas de públiques. Però afegeixo un petit advertiment. Sense llum i taquígraf, els acords que es tanquin tenen el perill de caure en el conegut bucle de la interpretació partidista i en allò tan nostre de: “On vaig dir blanc, ara dic negre.”

PARLANT D’INTERPRETACIONS, em va sorprendre que Pere Aragonès s’adaptés, ja d’inici, al discurs de Pedro Sánchez d’un debat sense presses ni terminis. “Són més importants les concrecions que els terminis”, va dir, potser oblidant momentàniament que tant els seus socis de govern, JxCat, com la CUP van signar un acord d’investidura que donava dos anys de marge a l’executiu català per pactar amb l’Estat un referèndum. Les paraules les carrega el diable, diuen, i la relació entre els independentistes no passa pels millors moments perquè es deixi marge, com dèiem, a la malfiança.

A MÉS, SI PARLEM DE LA IMPORTÀNCIA de les concrecions, aquesta no es mesura precisament perquè qui les negocia sap que té una data límit per arribar a un acord? No es pot deixar passar el temps sine die a la recerca d’una hipotètica entesa en què, en el dia d’avui, ni els que la proclamen convençuts confien ni poc ni massa, entre d’altres, per respecte a una ciutadania majoritària que fa deu anys que demana respostes. Després de tants d’anys de negociació amb els polítics del país veí no hem après que, fins i tot quan hi ha concrecions i documents signats, els pactes no es compleixen? Què ha canviat aquesta setmana? Que s’ha fet venir a Barcelona, capital de Catalunya, el president del govern espanyol? Que s’ha tret la bandera espanyola de darrere el president Aragonès abans de la seva intervenció per vendre que la trobada havia estat entre governs de països diferents? És clar que els gestos i els símbols són importants! Però fins al punt que s’hagin d’emfatitzar per voler donar una imatge de màxims, quan tothom ha vist que ha costat Déu i ajuda arribar a uns mínims? Perquè si parlem de gestos i símbols, a la part espanyola n’hi ha hagut uns quants de calat i, també, de buscada repercussió internacional. El primer, que Sánchez no ha volgut involucrar-se personalment en la taula de diàleg, però en canvi sí que s’ha fet la foto que s’ha fet arribar a Europa tot demostrant que el “problema català” està en vies de solució. I el segon, que prefereix fer un cafè informal de col·legues amb Salvador Illa mentre a pocs metres se celebrava la trobada oficial. Si això no és un gest de menyspreu a la concòrdia i el retrobament que tant proclama...

PER TANT, I SENSE ACRITUDS, la taula de diàleg i negociació neix coixa, amb cadires buides, sense concrecions i sense la pressió del calendari. Un inici gens galdós, però certament necessari. No seré jo qui doni per morta una via abans que comenci, perquè és el camí fàcil i el que genera els grans i encesos debats a unes xarxes socials que polaritzen i empetiteixen una societat tan diversa com la nostra. Però, amb sinceritat, quina és la resposta que esperen els partits de la ciutadania? Confiança? Paciència? Optimisme? L’11 de setembre passat van sortir al carrer 400.000 persones. No eren ni el milió i mig ni els dos milions d’edicions anteriors, però l’anhel independentista d’aquest país continua sent majoritari, malgrat la disbauxa política. Cap altra manifestació ha aconseguit un consens tan ampli i durant tant de temps. Si els governants volen raons de pes per arribar a acords, que facin memòria. O, més senzill, que recordin que són on són per servir el poble.