Orgullosos de ser europeus

“We are proud Europeans” (“Estem orgullosos de ser europeus”) va declarar després del seu alliberament el president Carles Puigdemont en la roda de premsa a l’ofici de la Generalitat a l’Alguer. Ho va connectar amb la seva confiança en la imparcialitat de la justícia a la Unió Europea.

Què seria de nosaltres, catalans, fora de la UE? Ja va bé recordar de tant en tant el fenomenal paraigua de drets humans, seguretat i justícia que ens atorga, sense oblidar en cap cas els beneficis econòmics. A tall d’anècdota, que ho preguntin si no ara mateix als britànics a qui les disrupcions del Brexit han deixat sense benzina i sense camioners.

De ben segur que la professió europeista del polític català més universal no haurà passat desapercebuda a l’edifici Berlaymont, seu de la Comissió Europea. Com tampoc se’ls va escapar l’absència de banderes blaves i amb dotze estrelles a la multitudinària manifestació independentista d’aquest 11 de setembre a Barcelona.

Fa anys que a Brussel·les es prova de rebaixar el relleu del procés i de Catalunya en general, mirant d’encabir-lo en un inversemblant però no per això menys voluntariós “afer intern”. Tot endebades, com ha demostrat l’enèsim intent fallit de l’Estat espanyol, més propi de la T.I.A. de Mortadel·lo i Filemó, d’atrapar a qualsevol racó del continent el seu enemic públic número 1.

Espanya obliga els màxims mandataris europeus a fer front a un nou tràngol de preguntes incòmodes sobre el misteri del darrer arrest fallit de Carles Puigdemont: com valoren que Espanya comuniqués aquest estiu al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) que les euroordres estaven suspeses, si no ho estaven?; quin paper ha tingut l’executiu de Pedro Sánchez en aquest sòrdid espectacle judicial? A la vista del fiasco espanyol a Sardenya, va encertar-la l’Eurocambra, llevant la immunitat parlamentària dels seus tres membres exiliats catalans i després demanant al tribunal europeu que els mantingués sense? De veritat?

Ursula von der Leyen i David Sassoli, sengles presidents de la Comissió Europea i l’Eurocambra, no són els únics desconcertats. Bona part de la premsa estrangera no treu l’entrellat de les successives decisions judicials sobre la immunitat dels tres eurodiputats de Junts. Molts a Europa es van creure de debò que els indults eren la solució al “problema català”. Pobrets.

Ho he escrit mantes vegades: qui confia en la paraula d’Espanya fa el ridícul. Això també va per a tots els polítics i “experts” que vaticinaven, ara sí, l’extradició del president que va fer possible el Primer d’Octubre. A la tercera (Bèlgica, Alemanya, Itàlia) no ha anat la vençuda, sinó una nova rebregada internacional a la pàtria del rei emèrit.

Mentrestant, però, Catalunya acumula un preu altíssim i creixent tan sols per haver gosat exercir el seu dret d’autodeterminació. Els catalans hem constatat amb cruesa que no vivim en democràcia. Que això passi al bell mig de la Unió Europea és una absurditat, una situació forçosament inestable per molt que Madrid s’esforci a convertir la nostra repressió en una nova normalitat.

Des de l’octubre del 2017, els catalans ens veiem obligats a cridar l’alarma contra persecucions penals massives, delictes falsos i condemnes contra gent honorable. Ho fem perquè no ens queda cap més remei, perquè cerquem que es faci justícia i es preservi el bon nom de tots els represaliats, amb els exiliats al capdavant.

L’Estat espanyol profund, i el de superfície també, està abocat a desacreditar les institucions i els prohoms catalans perquè se sent amenaçat en la seva pervivència. En relació amb l’últim episodi sobre Rússia publicat a The New York Times: què més voldrien a Madrid que la força de l’independentisme provingués d’una maniobra del Kremlin! Els seria més digerible que assumir la realitat que milions de ciutadans amb passaport espanyol anhelen alliberar-se’n definitivament i que ens arribarà l’oportunitat democràtica per fer-ho.

Les sentències europees que corroboraran la il·legalitat de la venjança judicial espanyola contra l’independentisme ja no trigaran. Després de Sardenya, encara aniran més ràpid. Quan això passi, ens podrem autodeterminar sense por. Ho haurem d’agrair a Europa.