D’imbècils i delinqüents

La mare explica que, amb només dotze anys, es llevava a les quatre de la matinada per anar a treballar al mercat, on movia sacs de patates de 50 quilos. Els diumenges, l’amo se l’enduia a recollir síndries tot el sant dia a canvi d’un plat de paella que a ella li semblava glòria. Eren temps de gana. La seva joventut la va consumir, dia sí dia també, darrere la barra del bar que regentaven els avis, amb jornades interminables. Ella era la gran de tres germans i en aquella casa hi havia cinc boques a alimentar. El negoci va començar a donar fruits, ella va poder flirtejar amb l’ofici de carnissera i la resta se la poden imaginar si jo estic ara escrivint aquest article. Quan escolto tants i tants experts (politòlegs, sociòlegs, criminòlegs, psicòlegs i un llarg etcètera) relacionant els greus aldarulls i la violència en què desemboquen alguns botellots amb un problema estructural, entenc que la pandèmia confronta la joventut amb el risc de retrocedir i de clonar el passat de la mare. I segur, seguríssim, que per algun lloc els ha de sortir la ràbia. Però de cop sembla que sigui tabú explicar que entre aquest jovent, com ha passat tota la vida, també hi ha imbècils i delinqüents. Que una nena de quinze anys presenti un estat de coma etílic no crec que sigui culpa que no es pot emancipar. Que algú surti de festa amb una navalla no crec que sigui conseqüència d’haver estat un temps tancat a casa. S’ha de poder parlar de tot, també de seguretat, sense por que sembli que es compra el discurs de l’extrema dreta. O acabaran fent falta un munt de botellots per superar el gir de molts votants.