Habitar el museu

Sentir-te en el museu com a casa. De totes les idees que la nova directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, ha explicat en les seves primeres entrevistes, aquesta em sembla la més revolucionària. Que els visitants passin a ser habitants del museu és dinamita per tirar a terra els murs físics, psicològics i emocionals que frenen tants ciutadans a fer-ne ús. Seguint aquesta lògica domèstica, la relació amb les obres d’art seria similar a la que tenim amb els objectes de les nostres llars. Uns ens agraden més que d’altres, ens frustren quan no ens fan servei i la gran majoria de coses que acumulem són inútils però les necessitem a prop perquè ens vinculen a records o a persones amb qui convivim (bé o malament, cada casa és un món, i cada museu també). Els museus han ignorat aquesta matèria tan sensible que són els afectes, els desitjos i també les decepcions, i això explica que tanta gent se senti expulsada dels seus espais. No serà amb l’estrena d’un edifici, amb l’adquisició d’una obra mestra o amb una exposició muntada amb exquisidesa que els museus aconseguiran estar més a prop de la societat; ho aconseguiran si funcionen com un ésser humà, amb els seus dubtes i les seves contradiccions, fílies i fòbies, tensions i passions, insegurs de mena. A favor d’aquesta nova visió del museu que proposa la directora del Macba.