Cartografia ideal del Turistòdrom

Baixo la Ram­bla entre la mul­ti­tud de turis­tes i em sobta que pugui haver-hi algú que tra­vessa mig món per ater­rar aquí. No és auto­odi perquè aquesta sen­sació també l'he tin­gut fent cua als museus vati­cans de Roma, rere les mòmies de Lon­dres o als res­tau­rants infa­mes del cen­tre de París.

Detesto la imatge del país de pae­lla, san­gria i bar­ret mexicà, el Turistòdrom de Ram­bla, auto­car parc Güell a Sagrada Família i Museu del Barça, el més visi­tat de la ciu­tat, hor­ror! No cal, però, ser un reac­ci­o­nari ni un aso­cial. Per tant, intento pene­trar les sen­sa­ci­ons dels altres assu­mint que alguns paguen for­tu­nes –la mino­ria sos­pito– per acce­dir a l'olor de fri­tanga, els lla­dres que t'amar­guen les vacan­ces i la xafo­gor insu­por­ta­ble.

A la recerca d'imat­ges més bucòliques m'endinso al parc Güell per escol­tar els ocells o per­dre una estona amb la vista panoràmica de les Tres Creus. El soroll és insu­por­ta­ble i la cir­cu­lació de turis­tes des­pis­tats em recorda els moments cul­mi­nants del dia a l'hora punta. Una legió de fotògrafs dis­pa­ren amb les seves màqui­nes digi­tals als monu­ments de posta­leta i cançons estàndards sonen amb estrèpit. Tot ple­gat m'ins­pira una sim­fo­nia de car­raca i em fa enyo­rar els viat­ges a la línia 5 del metro o dels trens de roda­lia amb la refri­ge­ració espat­llada en ple mes d'agost. Em pre­gunto si aques­tes for­mes de turisme són allò que ano­me­nen Estat del benes­tar.