Des de l’altra riba
Així ho vaig veure a Florència, la bella ciutat toscana, fa ja molts anys, un vespre de tardor, escrit en un mur d’un carrer fosc i estret, rere el duomo: “Dio, come ti amo!”... Crit d’amor i de dolor alhora. Un crit ple d’esperança, tanmateix. Un crit clavat en un mur, sí. No gaire lluny del Ponte Vecchio, on Dant va veure per primer cop madonna Beatrice que passava, radiant, esplendorosa, la llum més clara que hagi enlluernat mai uns ulls d’home: “Donna m’aparve sotto verde manto, / vestita di color di fiamma viva”...
La vida és amor, ben cert. Sols l’amor mou els homes i les dones cap al seu zenit o cap a la seva destrucció. Però la vida és també fantasia, segur. Com en el conte que explicava Roger Caillois de la noia que, per adormir-se, comptava xaiets tots blancs. Havia ja passat dels cinc-cents, quan se li apareix un jove donzell que la pren en braços i se l’emporta a cavall, pels boscos de la nit. Arriben a un pavelló de caça, la deixa en un sofà i comença a besar-la apassionadament. Ella torna en si, crida, es resisteix. Llavors el cavaller fa unes passes enrere i s’inclina, reverent: “Perdó, mademoiselle. El somni és vostre...”, diu. I desapareix de sobte.
La vida és també un feix de records. A la freda Anglaterra la planta símbol de la lleialtat i la remembrança és el romaní, sempre present a casa nostra per aquests turons mediterranis. Ho digué Ofèlia, dissortadament embogida i serenament bella, a Hamlet: “There’s rosemary, thats for remembrance; pray you, love, remember”... Records llunyans de joventuts perdudes sota la pluja, en un vell parc desert tal vegada. “Il pleure dans mon coeur / comme il pleut sur la ville”... Paul Verlaine, absenta i acordió trist.
Potser una festa té una mica de tot això. Perquè la festa és vida, bàsicament. El que passa és que comencem a adonar-nos-en quan ja se’ns fa tard per gaudir-ne plenament. Música i rialles, focs d’artifici il·luminant la nit, crits i cançons... Una festa és amor i fantasia, i records també.
Tal vegada, com deia Rilke, “els versos s’han d’escriure quan ja s’han vist totes les ciutats i besat totes les boques que havien de ser besades”...
