1-O: fets i dades

El primer d’octubre de fa quatre anys és el moment fundacional d’una nova generació política a Catalunya. Un referèndum unilateral amb el qual la majoria del catalanisme es fa independentista. Una repressió amb la qual la majoria de catalans desconnecta emocionalment i política d’Espanya. El primer d’octubre de fa quatre anys l’independentisme va guanyar. Amb un 43% de participació. Cert. Segurament les violentes càrregues policials i, sobretot, el robatori de les urnes van influir en el recompte. Però recordem: Nou estatut (2006): 49%. Constitució europea (2005): 41%. Amb els 2.044.038 vots a favor del sí, l’independentisme hauria guanyat encara que hi hagués hagut una participació del 77% i suposant que els gairebé 2 milions de vots que calen per passar del 43 al 77% de participació haguessin sigut tots per al no. Absolutament tots. Les eleccions al Parlament amb més participació de la història són les de l’any 2015, amb un 75%, i les de l’any 2017, amb un 79%. Poca broma amb uns resultats, els del primer d’octubre, que representarien més del 50% de sí amb una participació del 77%. Es veu més clar, ara?

Però després de l’u va venir el tres, després el deu i, finalment, el vint-i-set. En totes aquestes dates vam desaprofitar una gran oportunitat, cert, i ja s’ha anat reconeixent. Tan cert com que es va arribar més lluny que mai en la reivindicació de la plena sobirania nacional catalana. Va estar molt bé però no va ser suficient. Tot i això, els presos, exiliats i represaliats n’estan pagant un preu molt alt. Cal valorar-ho. I subratllar-ne l’èxit col·lectiu que va representar. Perquè el nou punt de partida és en aquesta fita. I la gent hi és. I res no canviarà. Soc partidari de reunir el màxim d’actius per seguir el camí en lloc de caure en el retret permanent i la frustració. I de no acceptar mai que la imposició d’una condició nacional que a Catalunya ja és minoritària és convivència i, en canvi, que la democràcia és imposició.