El ‘capo di tutti capi’

Encara que li agraeixi a aquell fresco general del norte tan “proper i amable” que portés “la classe mitjana a Espanya” sense la qual ell no hauria pogut fer la transició, diríem que els aires gallecs no el trasbalsen ni el tragiren, ni el belluguen si comparem la seva situació judicial amb la de l’empresari defraudador de Pontevedra que va córrer a ingressar a Hisenda després de saber que l’estaven investigant. Al bon home la maniobra no li va servir per eludir la imputació –sentència del Tribunal Suprem de febrer del 2019 que deu crear jurisprudència–, en canvi a ell, que també va regularitzar una petita part de la seva monumental estafa quan la fiscalia el va avisar, se li concedeix haver actuat de forma espontània i voluntària, i fetes les paus es justifica l’arxivament de la causa. Passa que ell no és un simple empresari que intenta estalviar-se l’impost de societats, sinó el capo di tutti capi a qui una atzarosa qüestió genètica li confereix irresponsabilitat –immunitat/impunitat– més enllà del bé i del mal i que al cim reclama el degut reconeixement de l’auctoritas de 39 anys de servei. És el capo di capi a qui vam posar en nòmina en precari –per les seves necessitats– i que s’ha hagut de buscar la vida amb negocis opacs que inclouen el tràfic d’armes, comissions pagades amb fons públics i un repertori de socis de reputació gens dubtosa. Que ell, caigudes les màscares, s’identifiqui amb el fresco general té la seva coherència, cal admetre-ho, però que les institucions democràtiques siguin incapaces de jutjar-lo per corrupció és un escàndol tancat en fals. O sigui, no tancat.