Opinió

Tribuna

La malaltia

“Ara que comença a quedar lluny aquell temps en què ens semblava que vivíem podent triar, correm el risc de fer com ell i de conformar-nos només a ésser-hi.

El lli­bre. Hans Cas­torp és un home sim­ple. Víctima d’una malal­tia que l’afecta sobre­tot en el que Tho­mas Mann en diu “el seu espe­rit”, el nar­ra­dor de La mun­ta­nya màgica vol que els lec­tors ens interes­sem molt més pel caràcter de Hans, encara més malaltís, i pel món deca­dent que troba al Sana­tori Inter­na­ci­o­nal Berg­hof, allà, a Davos-Platz. Hans va arri­bar al sana­tori perquè volia fer una visita de tres set­ma­nes a Joac­him Ziems­sen, un cosí seu que hi està ingres­sat. Però, pen­sant que li ani­ria bé fer una cura de repòs, va deci­dir allar­gar l’estada alguns mesos. El resul­tat és que ell també hi estarà set anys ingres­sat, vivint “amb aquests d’aquí dalt”. I com que La mun­ta­nya màgica és una de les novel·les més cone­gu­des del segle XX, em sem­bla que no des­co­breixo cap gran secret si escric que “només” són set anys no pas perquè ell deci­deixi anar-se’n, sinó perquè és el món “d’allà baix” el que esclata.

Hi va haver un moment, tan­ma­teix, que el doc­tor Beh­rens va dir a Hans que, si ho volia, podia anar-se’n. Lla­vors, “tot just” hi por­tava dos anys. Però ell no ho va veure clar. Aca­bava de sen­tir que el doc­tor deia exac­ta­ment el mateix al seu cosí i va pen­sar que ara ho deia a ell per que­dar bé. I si Joac­him va anar-se’n, bo i ser encara també molt sim­ple, va ser perquè abans d’ingres­sar al sana­tori era un sol­dat i això vol dir que era més valent o més deci­dit o més incons­ci­ent. I pot­ser, un xic menys feble i menys pusil·lànime que Hans. Però hi va haver més raons per les quals ell va optar per que­dar-se. Una era l’amor que sent per una dama que li ha promès que tor­narà al sana­tori pas­sats uns mesos. I, com ja he escrit, hi ha sobre­tot el seu caràcter: sem­pre el dubte de si ja està o no acaba d’estar gua­rit, de si pot o de si no pot recaure. Més tard, Joac­him acaba tor­nant molt més malalt. I mal­grat que això pugui induir alguns lec­tors a pen­sar que Hans va encer­tar-ho, em fa l’efecte que Tho­mas Mann pen­sava en uns lec­tors més pers­picaços. En aquells que ende­vi­nen que l’àncora més grossa que falca Hans a Davos-Platz, els pit­jors llasts que arros­sega són el cos­tum, la como­di­tat, el con­fort, l’apa­tia, la rara segu­re­tat que dona viure una existència clara i orde­nada i repe­ti­tiva, en la qual qui deci­deix són sem­pre els altres.

La vida. Uns quants mesos abans d’escriure aquest arti­cle, vaig apro­fi­tar l’última onada de l’epidèmia que ha gover­nat i que ha cap­gi­rat el nos­tre món i les nos­tres vides per tro­bar temps i retor­nar a La mun­ta­nya màgica de Tho­mas Mann. Vaig lle­gir aquest lli­bre per pri­mer cop quan era molt jove. Lla­vors encara no l’havien traduït al català. Com que em va agra­dar, fa cosa de quinze anys, vaig com­prar en una lli­bre­ria de Bar­ce­lona la tra­ducció que va fer-ne Carme Gala l’any 1992 i que va edi­tar Edi­ci­ons Proa. “S’enduu un bon lli­bre”, em va dir el lli­bre­ter, men­tre m’acom­pa­nyava a la porta. Doncs bé, no he tin­gut temps de relle­gir La mun­ta­nya màgica fins ara. Ni aquell dia, ni durant bona part dels quinze anys següents, ni jo ni ningú que conec no va sos­pi­tar mai que ens toca­ria viure una epidèmia com aquesta. No sabíem, doncs, que pas­saríem d’anar arreu del món a qual­se­vol hora, amb qual­se­vol mitjà i amb qual­se­vol que ens volgués acom­pa­nyar, a dur mas­ca­reta, a estar con­fi­nats en els nos­tres domi­ci­lis, pobles o comar­ques i a viure sota dife­rents tocs de queda. Tam­poc no sabíem que ens con­for­maríem no tan sols a no poder triar, sinó a fer el que ens diuen, men­tre espe­rem que les far­macèuti­ques més potents del món, tots els governs que encara ens pen­sem que esco­llim i tota aquesta allau de sacer­dots moderns en què hem con­ver­tit els nos­tres millors científics facin la seva feina.

Com Cata­lu­nya amb el seu Procés i amb la seva taula de diàleg tan coixa, durant aquest dar­rer any i mig de pandèmia molts hem tin­gut la cer­tesa que hem recu­lat massa. És també per això que hem pas­sat d’un opti­misme insen­sat a una des­con­fiança con­tin­guda. Ara que comença a que­dar lluny aquell temps en què, tal com creia també Hans Cas­torp quan pen­sava en el món “d’aquí baix”, ens sem­blava que vivíem podent triar, cor­rem el risc de fer com ell i de con­for­mar-nos només a ésser-hi. Con­tents –pobres beneits!– de tenir aquesta lli­ber­tat limi­tada amb què els que ens manen han vacu­nat el nos­tre món i les nos­tres vides.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia