Fires al divan

La magdalena de Proust dels gironins són les Fires, i amb elles la pluja de records que cauen com les fulles a la Devesa. Una tardor freda i humida donava el tret de sortida per estrenar cofois la roba d’hivern que ara ens convertiria en huskys siberians a la platja. Els nervis per pujar a les atraccions envaïen els infants mentre comerciants i pagesos obrien el certamen. Tot semblava fluir, però així com el fred ha donat pas a la calor, han arribat les controvèrsies sobre els espais ocupats, la mobilitat, els residus generats, ens preguntem si encara volem un circ amb feres o potser ens qüestionem quina ciutat de futur construïm. Lluny queden les pintures del dia de Tots Sants que retrataven famílies unides provinents de totes les comarques. Ben segur que ara estem hiperconnectats gràcies a la digitalització, però estem perdent el llegat de les tradicions com sosté la tesi de Byung Chul Han. A tall d’exemple, veïns que consideren que tot i ser deu dies no es pot permetre la contaminació acústica, mediambiental i sanitària soferta, mentre que a l’altre racó del quadrilàter veïns es qüestionen si només volem una ciutat de postal. De fons retruny la veu incansable del firaire de la Chochona, ens movem a fuetades com al Látigo, però em sembla no encertem el tir a l’ànec, i el cor de la poma amb caramel que una amiga tenia la tradició de menjar-se l’últim dia de Fires es desfà. Com queda actualment el cor de les nostres Fires? Potser ens caldria el cotó beneït de Sant Narcís que et curava el mal d’orella, escoltar-nos més com a comunitat i adaptar les Fires sense que deixin de ser l’eix vertebral de la ciutat; o, per contra, hauríem d’acceptar que ara tot són rituals buits on només queda la disbauxa i el negoci.

Col·leccionar vasos de plàstic sense reciclar any rere any és una forma bonica de sentir la germanor de l’alcohol a barraques, treure’ns el fred de dins, ajuntar els “nascuts entre Blanes i Cadaqués”, però el problema persisteix. A on estem ubicats? En aquelles barraques de proximitat sota les vies del tren, dispersats a La Copa, o en una barra de bar esterificada per l’era post Covid. Potser només són records que escalfen com el caliu de les castanyes, breus i efímers. Potser és hora de construir una nova tradició d’acord amb els valors actuals, prendre el sol amb màniga curta a la Devesa i fer-se una selfie en ple mes de novembre.