Fonoll i pinyons

A la pàtria de la meva infància hi ha unes olors, unes aromes i uns sabors que, en reviure’ls ara, m’hi transporten. El fonoll dels marges dels Primers Pins, les tomates ben madures d’una horta de Calonge, els gelats “de corte” del Mantequero i els pinyons dels pins de Can Cervera. L’olor de les pinyes i de la reïna m’evoquen un pare jove que tallava figures de l’escorça del pi, aquells estius i aquelles tardors en què badàvem a l’herba dels prats. L’olor de les tifes i el so de les esquelles i vinga córrer a enfilar-te a un lloc ben alt, que deixaven anar les vaques a beure i pasturar...

Així que si mai he comprat panellets o altres dolços fets amb pinyons de la Xina, aquells que són rodonets i no pas allargassats, com els nostres, m’he sentit estafada, sense un bri de l’olor del Montseny de la meva infància. Buscaves una pedra prou gran i plana com a base i una altra per anar picant –amb decisió però amb molta cura– i mai no acabaves el goig de menjar pinyons... Ara, però, es paguen amb un ronyó i part de l’altre, i llegeixo amb pena que arriben a valdre fins a cent euros el quilo. Un preu que és una barbaritat per allò que teníem a l’abast de la mà. Les dificultats per gestionar els boscos i l’abandonament de la vida a pagès hi són al darrere, i penso quin país deixa perdre així part del seu patrimoni natural.