Opinió

Tribuna

La contracultura. Nostàlgia i reflexió

“És recordar el passat amb un somriure, un somriure que potser s’estronca quan arribes a la conclusió que hem perdut bona part de les moltes llibertats que ens va costar tant assolir

Fins al 28 de novembre encara es pot visitar al Palau Robert la mostra L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70: un reconeixement, i gosaria afirmar que és una d’aquelles mostres de visita obligatòria, sigui quina sigui la teva edat. La gent que va viure aquells anys tindrà una meravellosa oportunitat d’arrebossar-se de nostàlgia, i els més joves, tal com diu el poeta Paco Fanés, sabran què feien els seus pares i avis pels carrers i les places de Catalunya.

Els curadors principals de la mostra són Pepe Ribas, el mític responsable de la no menys mítica revista Ajoblanco, i Josep Maria Canti Casanovas, activista llibertari i responsable de La Web Sense Nom.

Circular per l’interior de l’exposició produeix dues sensacions intenses i contraposades. La primera és, sens dubte, la nostàlgia. L’Estat espanyol s’allibera per fi del jou directe del dictador, l’esperit ja estem veient que es manté més viu que mai, i entre el jovent comença a bullir un desig de llibertat, un neguit que troba referències arreu del món. Els hippies, la psicodèlia, les comunes, l’espiritualitat oriental, tot són camins nous, atractius i magnètics que fan que, de mica en mica, es perdi la por a la llibertat, es deixi enrere la síndrome d’Estocolm provocada per la dictadura franquista i es respiri a grans glopades, quasi amb avarícia, com si l’oxigen s’hagués d’acabar en sec. I qualsevol cosa és bona per assaborir aquesta preuada llibertat recent estrenada, per convertir-la en realitat. La música, el rock, l’art, els fanzines, les revistes, les drogues, les comunes, l’ecologia, la festa o la manera de divertir-se. Des de la radicalitat més innovadora dels corrents psicodèlics fins a la prudència arrelada a la història de voler recuperar les tradicions populars, qualsevol cosa serveix per proclamar als quatre vents els anhels de llibertat i, per suposat, fer-los efectius.

Presidint-ho tot, una idea màgica i vivificant: “la vida és una festa” que es converteix en brúixola i que serveix com a catalitzador de la creativitat global, una creativitat que es manifesta en tots els camps, la música, els còmics, la literatura, les revistes, els mitjans de comunicació o les reivindicacions socials i que s’engloba sota l’etiqueta d’underground o de contracultura.

l’exposició toca la fibra mostrant revistes, vídeos, concerts i, fins i tot, els cortinatges d’entrada al temple per excel·lència, la sala Zeleste. I, a mesura que circules per la mostra, aquesta nostàlgia va donant pas a la segona sensació intensa, la reflexió. I aquesta reflexió acaba transitant per uns camins més aviat negatius. El recorregut casa el record dels setanta amb la realitat del present i la balança es desequilibra de manera notable en favor de la primera. Un mag que es vesteix de calamar i que acaba a la fiscalia, una banda que tant se n’hauria de donar de tot com els Rolling Stones que s’autocensura una peça històrica com Brown sugar perquè parlar d’esclavatge no agrada a la nova moral, un còmic com Estela que ha de retre comptes davant d’un jutge per suposades injúries a les forces de l’ordre i, si ens hi posem, la llista es faria eterna. Què passaria si avui es publiquessin cançons com posem per cas Matar hippies en las Cies o Hoy voy a asesinarte, de Siniestro Total; Quiero ser una zorra, de Las Vulpes, o Marica de terciopelo, de Ramoncín? I quin destí li esperaria a Ranx, el robot de Tamburini i Liberatore que mantenia relacions amb una nena de 12 anys que, a més, era heroïnòmana? I a la violència i les drogues a l’engròs que desplegava el Makoki de Gallardo i Mediavilla? I per no parlar d’espectacles, de cabarets, de novel·les, de fotografies com les de García-Alix i Robert Mapplethorpe, per citar-ne dos dels que han assolit reconeixement internacional.

Sí, certament passejar-se per la mostra és recordar el passat amb un somriure, un somriure que potser s’estronca quan arribes a la conclusió que hem perdut bona part de les moltes llibertats que ens va costar tant assolir, que ser modern vol dir viure una destructiva onada de puritanisme absurd, que l’educació i el criteri s’han substituït per rius de banalitat perversa i que potser això només és el començament d’un camí descendent de trist final.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.