Opinió

Tribuna

“Sense perdó”

Amb frases llegides, pausades, calculades, Otegi ha dit recentment que feia seu el dolor de les víctimes d’ETA per una violència que “no s’hauria d’haver produït”. Ho ha fet en un acte al Palau d’Aiete, commemorant els 10 anys des que ETA hi anuncià la fi de la seva activitat terrorista. Ho ha fet com a coordinador general d’EH Bildu, la formació política que a hores d’ara encara no ha condemnat l’acció criminal de la banda, una acció que, per tant, continua col·locant al mateix nivell els trets al clatell d’ETA i les activitats de l’Estat, clarament fora de la legalitat, per posar fi a aquests crims. Podem analitzar la dada en si (sempre és una gran notícia que algú significat en l’opinió pública renegui de l’ús de la força sobre la vida i la integritat física de les persones), o intentar fer un exercici de contextualització que permeti valorar el seu abast, sobretot després d’haver-se filtrat que en clau interna Otegi parla d’un intercanvi de presos per pressupost que el PSOE s’ha afanyat a negar.

La primera dimensió que s’ha d’analitzar és qui ha fet aquests manifestacions. Alguns significats periodistes han dit d’Otegi que es tractava d’un “home de pau”. Passar per la presó no dignifica necessàriament l’activitat política anterior, ni és patent de qualitat per a la futura. Mandela i Hitler poden ser exemples extrems d’aquesta afirmació que vol resumir una idea: hi ha gent que es fa gran sense fer-se sàvia, i que pateix sense treure’n una oportunitat per a l’aprenentatge i el creixement personal. En quina categoria es troba Otegi? No sabem quanta veritat hi ha en les seves paraules, però en política la veritat li importa ben poc (excepte si t’enxampen mentint!); el que compta és l’avinentesa de l’acció, el benefici que per als objectius polítics, fonamentalment tenir el poder, se’n pugui obtenir. Vista la declaració d’Otegi des d’aquesta perspectiva, i com ha dit el PSOE, és molt, però no és prou.

En tant que Otegi és un agent polític, les seves paraules també s’han d’analitzar en raó del moment en què les diu. Deu anys després del final oficial de la violència, les ferides estan sens dubte més cicatritzades. Per molt que la memòria s’entesti, el temps va fent la seva feina. Algunes víctimes ja han perdonat, cosa que diu molt més d’elles que dels perdonats, perquè aquests mai han demanat perdó. Si ara l’actitud de partits que en el seu moment van comprendre la violència etarra i van aixoplugar o finançar les seves accions, ha canviat i s’albira la mínima empatia amb el dolor dels altres, serà casual la coincidència de la nova actitud d’EH Bildu amb el seu suport al PSOE per a l’aprovació del pressupost general? Serà, com diu el PP, una cínica i obligada moneda de canvi per a la seva participació en el pastís del poder polític? Haurà vist que és la manera d’eventualment substituir el PNB com a formació governamental central al País Basc? Les declaracions d’Otegi sobre el preu que pagarà Pedro Sánchez pel seu sí al pressupost així ho indicarien.

Hi ha una tercera dimensió del missatge, directament relacionada amb una ambigüitat que crec volguda: quin és l’objecte de la seva crítica? A qui atribueix EH Bildu la responsabilitat d’haver arribat tan tard a l’abandonament de la lluita armada, del diàleg de les pistoles, d’aquesta actitud intransigent que fins i tot anihilà els dissidents –com ara Yoyes–, els dialogants –com ara Lluch–, amics, parents i compatriotes? Es desprèn del discurs una atribució de la responsabilitat a totes dues parts en “conflicte”, una visió que potser els acompanyarà per sempre i que farà impossible a aquesta generació demanar perdó.

Perquè la paraula que no surt per enlloc en la declaració d’Otegi és perdó. Potser perquè no pot o no sap demanar-ho. Potser perquè sospita que els damnificats en general no volen, o no estan preparats encara per concedir-ho. Tot plegat per al conjunt la paraula que fon les pedres significa entomar la memòria del que va passar (que cal no oblidar) des de la comprensió de la feblesa i fal·libilitat humanes. Però d’aquesta misericòrdia la política no en sap, sembla no saber-ne, sembla no voler aprendre’n. La política sembla feta, com el títol cinematogràfic, per ser aplicada, viscuda i patida “sense perdó”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.