Coalicions

De visita a Madrid en qua­li­tat de repre­sen­tant de la Comissió Euro­pea, Paolo Gen­ti­loni no es va mos­trar espe­ci­al­ment impres­si­o­nat pel ball de gani­vets que sobre­vo­len el govern espa­nyol a propòsit de la dero­gació (o no) de la reforma labo­ral de Rajoy. “Sent italià, estic acos­tu­mat a debats polítics inten­sos”, va dir amb elegància el qui va ser també pri­mer minis­tre del seu país, on for­jar i enfon­sar coa­li­ci­ons és gai­rebé un esport naci­o­nal. És veri­tat que no cal anar gaire lluny per tro­bar matri­mo­nis mala­vin­guts. N’hi ha a Cata­lu­nya, però també a l’esta­ble Ale­ma­nya, on els socis de la gran coa­lició de Merkel han esgo­tat la legis­la­tura amb la ferma deter­mi­nació de no repe­tir ple­gats, de manera que el soci­al­demòcrata Scholz, gua­nya­dor de les elec­ci­ons de setem­bre, ja busca nous com­panys de viatge. Tor­nant al cas espa­nyol, sem­bla clar que el pro­blema és blin­dar els teus interes­sos i, alhora, tan­car acords amb aquells amb qui et dis­pu­tes l’elec­to­rat. Sánchez neces­sita apro­fi­tar la pluja de mili­ons que arri­ba­ran d’Europa per fal­car la recu­pe­ració econòmica, i la vice­pre­si­denta Díaz, sal­var el seu pro­jecte far i con­so­li­dar-se com a refe­rent de l’esquerra. Saben, però, que les bara­lles inter­nes es paguen i que una coa­lició alter­na­tiva, la de la dreta i la ultra­dreta, ja va pre­nent forma en els son­de­jos.