Coalicions

De visita a Madrid en qualitat de representant de la Comissió Europea, Paolo Gentiloni no es va mostrar especialment impressionat pel ball de ganivets que sobrevolen el govern espanyol a propòsit de la derogació (o no) de la reforma laboral de Rajoy. “Sent italià, estic acostumat a debats polítics intensos”, va dir amb elegància el qui va ser també primer ministre del seu país, on forjar i enfonsar coalicions és gairebé un esport nacional. És veritat que no cal anar gaire lluny per trobar matrimonis malavinguts. N’hi ha a Catalunya, però també a l’estable Alemanya, on els socis de la gran coalició de Merkel han esgotat la legislatura amb la ferma determinació de no repetir plegats, de manera que el socialdemòcrata Scholz, guanyador de les eleccions de setembre, ja busca nous companys de viatge. Tornant al cas espanyol, sembla clar que el problema és blindar els teus interessos i, alhora, tancar acords amb aquells amb qui et disputes l’electorat. Sánchez necessita aprofitar la pluja de milions que arribaran d’Europa per falcar la recuperació econòmica, i la vicepresidenta Díaz, salvar el seu projecte far i consolidar-se com a referent de l’esquerra. Saben, però, que les baralles internes es paguen i que una coalició alternativa, la de la dreta i la ultradreta, ja va prenent forma en els sondejos.