És una crueltat institucional

En l’última entrevista es va dirigir als polítics. No a tots, sinó als que en la seva comunitat de Madrid han posat bastons a les rodes a un dret que adjudica el màxim valor a la vida d’una persona. Els va demanar si a un pare, a un fill, a un germà els haurien fet el mateix que a ell, si també haurien jugat amb el seu temps i dolor i amb l’angoixa d’amics i familiars pendents d’un comiat que no arriba, si els haurien obligat, estant dèbils, a lluitar amb força, a parlar als mitjans de comunicació d’una decisió ben meditada de la qual, en el seu cas, no se n’amagava però tampoc tenia la intenció de proclamar als quatre vents: la de morir dignament acollint-se a la llei d’eutanàsia vigent des del 25 de juny. Dimecres, després de mesos de retard des que ho havia sol·licitat, Javier Serrano, malalt d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), amb un patiment insuportable que res no calmava, va poder marxar amb l’assistència deguda i desitjant haver obert una porta que ajudi a qui ho necessiti a sortir sense traves degradants. A la comunitat de Madrid s’està incomplint la llei en una qüestió tan sensible com aquesta i les preguntes de Serrano als polítics estan ben justificades: ho voldrien per a algú del seu entorn personal? Veiem la gravació d’un altre pacient d’ELA que explica les dues alternatives “menys agressives” que li ofereix una metgessa objectora: que deixi de menjar fins que li calgui sedació o que accepti que li retirin el respirador i el comencin a sedar. Menys agressives per a qui? S’hi ha negat i està esperant. D’això se’n diu crueltat institucional.