Quin Estat català?

La Crida a la Solidaritat Catalana per la Independència ha iniciat la seva precampanya electoral explicant els avantatges d'un Estat català. Com veurem, no s'aporta res de nou respecte a allò dit pels prohoms de la pàtria del segle XX. Josep Lluís Carod-Rovira, abans d'acomiadar-se com a diputat, ha volgut explicar la seva aportació ideològica a aquest imaginari. Es tracta d'una proposta tan seràfica com inversemblant.

El març passat Joan Carretero, líder de Reagrupament, ja havia aportat la seva visió que, de no rectificar-la, és tan militarista que no crec que pugui interessar les noves generacions independentistes partidàries del pacifisme i la resistència civil. Les organitzacions aglutinades en el debat democràtic impulsat per la Conferència Nacional del Sobiranisme reivindiquen alhora aquesta màxima estructura política per al nostre país com a alternativa a l'engany que ha suposat l'encordonada autonomia. Com hauria de ser el nostre Estat-nació per ser viable i engrescar la majoria de la població? Aquest és el debat, sense complexos, que hem de fer.

Joan Laporta ens ha començat explicant els beneficis que ens portaria: “Disposarem de tots els nostres recursos i acabarem amb l'espoli fiscal, que ens permetrà incrementar les pensions de la gent gran, millorar la sanitat, tenir una educació de qualitat...”. No es mulla gaire més. Sembla que l'opinió majoritària dels laportistes és primer la independència i després ja veurem com la mantenim o l'organitzem. Pot succeir, però, que quan assolim aquest Estat tinguem totes les estructures econòmiques i energètiques colonitzades per multinacionals amb un volum de negocis superior al nostre PIB.

Carod-Rovira ha sigut més agosarat i considera imprescindible “preveure una mínima estructura professional de defensa nacional proveïda, en part, pel que li hagi correspost en el repartiment a causa de la separació, tant en equipaments militars com en material, ja sigui procedent dels diferents exèrcits, com del servei d'intel·ligència, la Guàrdia Civil o la Policia Nacional, per garantir la defensa i seguretat del nou Estat”. Pactar un exèrcit català i una CIA catalana amb Espanya és d'una miopia espectacular impròpia d'un vicepresident del govern i d'un dirigent d'ERC, partit que s'autoproclama ecopacifista. Un exèrcit comporta una militarització d'una part important de l'economia nacional i unes despeses tecnològiques inabastables i colossals.

Carretero també vol, com Carod-Rovira, un exèrcit i una central d'intel·ligència que ens portaria, inevitablement, a entrar en una estructura estatalista difícilment compatible amb els ideals contemporanis de la nostra societat civil.

Estem d'acord, com s'ha decidit en la proposta de coalició sorgida de la Conferència Nacional pel Sobiranisme, que el primer objectiu és declarar la independència des del nostre Parlament, però que pel camí totes les formacions independentistes tinguin llibertat per proposar el seu ideal d'Estat per al segle XXI. Els econacionalistes, per exemple, coherents amb els nostres plantejaments i actuacions dels darrers trenta anys, entenem que aquest Estat ha de ser desnuclearitzat i desmilitaritzat. I el benestar i la justícia social que ha d'oferir-nos ha de sortir, fonamentalment, del control públic dels recursos naturals i de l'energia, preferentment de les energies renovables, avui en perill de ser monopolitzades per grans lobbies espanyols i estrangers.

La Catalunya lliure a què aspirem passa també per una integració política del moviment llibertari i dels ideals autogestionaris i cooperativistes; de la nova cultura de l'aigua i de l'energia. Utopia? Tot és possible en el gravíssim moment que vivim de crisi social, econòmica, política i ecològica. Una crisi primordial i màxima. Un moment històric que reclama de tots els catalanistes responsabilitat extrema, diàleg i concertació. Cap organització no ha de ser menystinguda si ha treballat honestament i amb eficiència al servei del país. No és moment de redemptors de la pàtria, ni d'independentistes de cul de cafè, ni de líders fabricats a cops d'efecte mediàtic. És l'hora d'una veritable regeneració ètica de la política catalanista.