Pantalles

La vida cinèfila m’ha dut a Santiago de Compostel·la, on se celebra un festival, Cineuropa, que ha fet un justíssim tribut a un cineasta israelià, Nadav Lapid, que cada cop sembla més lliure formalment mentre que denuncia sense contemplacions la vulneració dels drets humans que exerceix el seu estat. Aquesta denúncia es fa manifestament irada i desesperada a la seva última pel·lícula, El genoll d’Ahed, que va projectar-se en l’acte de reconeixement a Lapid. En el moment de rebre’l, el director va afirmar que el cinema és una de les més grans invencions de la humanitat i que el fet de poder veure una pel·lícula en una sala és una de les experiències més belles que podem compartir amb altres. Una vindicació feta amb la consciència que veure una pel·lícula en un cinema s’ha convertit en un fet excepcional, i encara més amb la pandèmia: cada cop consumim més imatges sols, en pantalles que, siguin més petites o més grans, ens reclouen en espais domèstics on és fàcil distreure’ns.

Encara que no vulgui ser nostàlgica, una pensa que, certament, una sala de cinema és un espai que predisposa a concentrar-se en allò que s’hi projecta. Ho sentia mentre mirava El genoll d’Ahed, en què un director de cinema (alter ego de Lapid) pensa com realitzar una pel·lícula sobre l’activista palestina Ahed Tamini. Hi va haver un moment, però, en què vaig fixar-me en una altra pantalla: la del mòbil que, de tant en tant, mirava la persona que tenia just al meu costat. Ni tan sols diria que no l’interessava la pel·lícula. Crec que no podia evitar mirar el mòbil, estar pendent dels missatges que li arribaven. Ni al cinema era capaç d’abstreure’s i de mirar una sola pantalla. No era l’única.