De reüll
La camiseta de Pippi Calcesllargues
Fa una setmana, Mónica Oltra, mentre somreia, entre l’alcaldessa Colau i la vicepresidenta Díaz, a punt per a la foto, a l’escenari del teatre Olympia de València, lluïa una camiseta de color verd menta amb imatge de la cara pigallada, el somriure entremaliat i les trenes pèl-roges de Pippi Calcesllargues . No sé si en l’acte d’avui a Barcelona la vicepresidenta valenciana repetirà la camiseta de la referent infantil dels anys 70, una nena que vivia sense normes, feia entremaliadures, però tot acabava bé. Les nenes que admiraven la Pippi són mares amb filles. Voldrien fer entremaliadures però han de resoldre problemes que no sempre acaben bé i es compren la camiseta de verd menta per ser l’heroïna llibertària de les trenes taronges. Sempre rebels, com a eix vital. És la frase que sobresurt del pit, quan es posen la camiseta. Potser Oltra avui triarà la de Frida Kahlo. No, que és massa vista. Perquè amb la camiseta, Oltra definia l’acte: un gran aparador. De fet les camisetes, amb els seus símbols i eslògans, han deixat de ser insubmissió o representació contestatària contra l’statu quo. Perquè són la nova corbata, la vella política. De verd menta. O de verd poma. D’un feminisme que és producte de consum, que és Pippi i que és Frida, però que de moment, ni a la Maria ni la Marta, més enllà de comprar-se la camiseta, no els resol els problemes.