Perseguint els treballadors il·legals

Les deci­si­ons salomòniques que s'estan pro­po­sant entorn de la pro­blemàtica del top manta al Ven­drell i Cala­fell obren un debat no exclu­si­va­ment empre­sa­rial o sin­di­cal sinó de tipus ètic. Men­tre les auto­ri­tats de les dues loca­li­tats de la costa han inten­tat bus­car una solució pràctica, ràpida­ment els pro­gres­sis­tes Joan Saura i Jordi William Car­nes es van afa­nyar a adver­tir que no ho con­sen­ti­rien a Bar­ce­lona i altres zones del país. Encara se li ha de pre­gun­tar al con­se­ller Saura –sor­to­sa­ment li queda poc en el càrrec– per què els Mos­sos dis­pa­ren les esco­pe­tes de pilo­tes de goma d'una manera tan arbitrària com la que va fer per­dre un ull a un noi aquest estiu.

En relació al top manta, el que no es pot per­me­tre és tenir gent que vol tre­ba­llar sense cap mena d'alter­na­tiva i, a més, per­se­guida i cas­ti­gada. La solució esta­tal a la gent que arriba a Canàries ha estat aban­do­nar-los a la plaça Cata­lu­nya en una mena de llimbs, com si no exis­tis­sin. Madrid és així i els seus polítics sucur­sa­lis­tes no són capaços de can­viar una dinàmica diabòlica. Amb unes taxes d'atur escan­da­lo­ses i uns impos­tos ver­go­nyants, és lògic que els comer­ci­ants es quei­xin, però no resulta intel·ligent dei­xar ningú sense pos­si­bi­li­tats, menys als que volen gua­nyar-se la vida sota el sol i la per­se­cució. ¿No seria de sen­tit comú regu­lar en comp­tes de no fer res o de con­dem­nar o gene­rar arbi­tra­ri­e­tats com les orde­nan­ces de civisme?