Els dies abans de la mort

S’han pre­gun­tat algun cop com viu­rien els dar­rers dies de la seva existència si fos pos­si­ble saber la data apro­xi­mada, ja no dic exacta, de la seva mort? Mira­rien d’endreçar la seva vida? Aga­fa­rien aire i apli­ca­rien allò d’“al mal temps, bona cara”? Empal­ma­rien una farra dar­rere una altra, sense por de fer el préssec? Ima­gino que la reacció ani­ria a caràcters i que hi ha tan­tes for­mes com per­so­nes de posar fi a aquest viatge, com també crec que hi ha qüesti­ons a les quals només podem res­pon­dre amb exac­ti­tud quan arriba el moment en què sents que tens tots els ele­ments en con­tra. El cas és que, la pre­gunta, me l’he fet aquesta set­mana, ins­tants després d’estar a punt de ser atro­pe­llada per un via­nant moto­rit­zat. Cami­nava per un car­rer ample quan, de cop, he vis­cut una escena força estrambòtica. Un senyor amb apa­rença de tenir una salut molt però que molt fràgil es des­plaçava en cadira de rodes elèctrica, a una velo­ci­tat que deu ser la màxima que dona de si el seu mitjà de trans­port, sense pre­o­cu­par-li el més mínim tot allò que s’inter­po­sava en el seu camí. No con­tent amb això, amb una mà mani­pu­lava un telèfon mòbil i amb l’altra sos­te­nia una cigar­reta. Haig de con­fes­sar que, quan l’he vist venir en direcció contrària, he notat una breu vibració als meus lla­vis que inter­preto com un senyal fide­digne que tenia a punt una tira­llonga de parau­les ben gros­ses. Però després he ima­gi­nat que aquell senyor té una vida poc con­for­ta­ble, una vida deplo­ra­ble, i que pot­ser és cons­ci­ent que el seu final s’acosta, motiu més que sufi­ci­ent per mirar de dei­xar la ment en blanc. Pot­ser està fan­ta­si­e­jant com deu ser aquell salt des­pre­o­cu­pat cap al no-res. Can­sat d’aquest joc que és la vida, pot­ser ha deci­dit apa­gar, una a una, les dar­re­res espel­mes. I la resta del món? Doncs pot­ser, en el seu lloc, a tots ens impor­ta­ria un rave.