Venuts o mestres engalipadors?

O uns s’han venut molt barat o els altres són mestres engalipadors. Però evidentment algú menteix i fa teatre del bo, com deia aquell. Sigui una cosa o l’altra –ara no sabria dir-los quina és pitjor–, el resultat és que ara mateix la futura llei de l’audiovisual és una autèntica burla i un atac a la pervivència de la llengua catalana. Perquè, sí, estem ara mateix en una situació d’emergència lingüística i qualsevol passa enrere és una nova estocada. És evident que garantir un 6% de quota catalana en plataformes com Filmin –que, per cert, ja la supera–, Movistar o d’altres minoritàries és una part ínfima del pastís del consum audiovisual. Se suposava –o algú donava per suposat– que el tema estava debatut i acordat i que ERC l’oferia com a moneda de canvi per a l’aprovació dels pressupostos. I què passa, doncs? Que potser no estava tot tan debatut i acordat? Que alguns venen blat quan no està al sac i ben lligat? O és que la prepotència socialista arriba al punt de variar el que li ve de gust, quan li ve de gust i amb la confiança extrema de fer-ho fins i tot quan els pressupostos estatals estan en procés d’aprovació? I aquesta mania de les negociacions in extremis que s’està instaurant en la política? I, mentrestant, la resta estem d’espectadors d’una comèdia que no ens empassem ni en versió original ni doblada.