Miquel Puig posa el dit a la nafra

L’economista Miquel Puig, acompanyat de David Fernàndez, ha presentat el seu llibre Els salaris de la ira. Havent-lo llegit, vaig assistir a la presentació i encara vaig quedar més convençut de l’interès de l’obra, pel contingut dels temes econòmics i socials, per la seva capacitat d’interpel·lar el lector més enllà de la seva ideologia, per la seva clarividència, pel seu desacomplexament i per un estil provocador marca de la casa, que invita a l’anàlisi i al debat. L’autor constata que fa prop de 50 anys que estem vivint una era de congelació salarial (se’n va produir una de llarga durada entre el 1550 i el 1800) que fa que, contra el que esperàvem i creiem, la situació econòmica actual dels fills no millora la dels seus pares. Som en fase de precarització laboral i entrem en zona perillosa. Del llibre, en destaco dos punts. El primer és que Puig assenyala les tres causes del problema: la globalització, el canvi tecnològic i la immigració. Al final, entronca els tres factors amb la política, i mentre que el canvi tecnològic no és qüestionat, resulta que la globalització i la immigració no es fiquen al centre del debat, perquè els que més es preocupen per l’equitat (el centre i l’esquerra) no han tingut la valentia d’afrontar-los i debatre’ls obertament. El segon és que, descansant en el que considera evidències del món real, posa en qüestió la validesa de molts dels fonaments de l’ortodòxia econòmica (Adam Smith, Ricardo, Mill, Keynes, Friedman, etc...). S’hi estarà d’acord o no, es considerarà suficientment o no suficientment fonamentat, però el que és segur és que el seu qüestionament no deixa indiferent, i molt menys a professors i estudiants d’economia. A criteri meu, un llibre molt recomanable per a interessats en temes candents de la nostra societat actual... i futura.