A la tres
Més Míchels, menys Netflix
“Més enllà de les quotes, que sembla que els arrenquis un queixal, el problema de fons és un tema de respecte i actitud
Enfangats com estem en el debat aquest del català, i en aquest estira-i-arronsa per un 6% de quota que al govern espanyol i a les plataformes audiovisuals sembla que els arrenquis un queixal, ha arribat un punt en què allò que hauria de ser el més normal del món s’acaba convertint en una acció heroica que ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. Per què ho dic? Pel cas aquest de l’entrenador del Girona, Míchel Sánchez, i pel que li hem sentit a dir en les rodes de prema més enllà de les valoracions esportives. Quan el madrileny va arribar a la banqueta gironina ja va demanar d’entrada que li fessin les preguntes en català. Setmanes enrere es va fer viral una roda de premsa seva en què, lluny de fer repetir en castellà una pregunta que un periodista li acabava de fer en català, la va repetir ell en veu alta a poc a poc com aquell qui vol acabar d’entendre-la i fer-se-la seva. I la setmana passada, només mig any després d’haver arribat a Catalunya, es va atrevir a deixar anar frases en català a la roda de premsa. De manera que això que hauria de ser normal –aprendre la llengua d’allà on vas– a nosaltres ens sembla música celestial. A RAC1 un dia a Míchel li van preguntar per què ho feia. “Ho faig per cultura i educació. No vull cap protagonisme. Vull aprendre català per viure amb normalitat. Aquí, molta gent ha fet el possible perquè jo els entengui, i com a mostra de respecte, em sembla que jo he de fer el mateix per entendre’ls a ells. Aprendre català és pura lògica; si vas al Regne Unit, vols aprendre anglès per poder-te comunicar millor.” Tant de bo, Míchel, fos “pura lògica”. I tant de bo fos considerat una mostra de respecte i bona educació. Potser el gran mèrit de les reflexions de Míchel és fer-nos adonar d’una cosa ben simple, i és que en tot plegat el que hi ha un problema d’actitud i de respecte. Probablement, en té més ell pel català que molts dels catalans. I això fa pensar. Menys Netflix, menys 6%, menys debats autonomistes, menys quotes, més sentit comú, més respecte i més autoestima. Més Míchels, vaja.
