El tió com a metàfora

Aquesta setmana, moltes famílies amb mainada hauran aprofitat per anar a bosc a buscar el tió i l’hauran començat a alimentar. La tradició de fer-lo cagar la nit de Nadal o el dia 25 de desembre (cada casa ho fa com vol) tornarà a portar a moltes llars les cançons amb la mateixa tornada, però amb lletres diferents. És curiós com la cantarella s’ha anat mantenint, però amb versions on apareixen i desapareixen elements com ara arengades, torrons, ous, diners, avellanes, galls, vicaris, minyones o dones curioses. Fer cagar el tió és un costum que ve de lluny i es relaciona amb antics rituals pagans celebrats pel solstici d’hivern. En aquesta època de dies curts i nits llargues i fredes, cremar un gran tronc en un foc a terra segurament va passar de ser una qüestió de supervivència a convertir-se en un ritual. De fet, en molts llocs d’Europa hi ha folklore nadalenc relacionat amb troncs i arbres. En alguns indrets es cremen com a senyal que la llum venç les tenebres, en altres es decoren com a símbol de fertilitat.

A Catalunya, la tradició de fer “cagar” un tronc està documentada des del segle XVII. Originalment era un costum rural: s’encenia un gran tronc per Nadal i es deixava cremant fins Reis. Després, la cendra es repartia al voltant de la casa o fins i tot sobre els llits, com a amulet per aconseguir prosperitat en l’any següent. Era una cerimònia casolana de contacte amb la natura i de record dels ancestres, que enfortia el sentiment de comunitat i pertinença. En algun moment s’hi va involucrar la mainada, fent-los picar la soca a canvi de llaminadures. Avui dia, deu ser l’únic moment en què les criatures tenen el vistiplau de tothom per atonyinar alguna cosa tan fort com puguin. Amb el temps, la festa també es va traslladar a les ciutats, i va ser a partir dels anys seixanta quan el tió es va començar a humanitzar: se li va posar barretina i se li va pintar cara. I va començar a cagar regals més grans i sofisticats. Ara ho podríem interpretar com una metàfora del que ha passat en la nostra relació amb la natura: l’hem volgut domesticar i l’hem colpejat per fer-la rajar cada cop més i més. Però a diferència del tió, la natura no és màgica, és finita. Si continuem amb la mateixa cantarella/consumisme de sempre, per molt que adaptem la lletra quedarem ben coberts de merda.