“No és això, no és això”

Ara més que mai hem de dir “no és això”, va deixar anar Lluís Llach dissabte. Perquè... oi que no era per garantir el català en la llei audiovisual pel que es van posar les urnes l’1-O i es va apallissar la gent a cops de porra? Ni per negociar un nou finançament que se sap que mai compliran. No és això. “Ni paraules de pau amb garrots”, ni “nous barrots sota forma de lleis”, com la dissolució il·legal del Parlament i la destitució del govern de la Generalitat en aplicació del 155; la inhabilitació d’un diputat per ordre del TSJC per no haver retirat uns llaços grocs de la Paeria; l’obertura de judici oral per no respondre a l’extrema dreta en el judici contra l’1-O; la censura de cançons, ni que el president Puigdemont, els consellers Comín, Ponsatí i Puig i les exdiputades Marta Rovira i Anna Gabriel hagin de viure a l’exili; ni més de tres mil encausats. No és això, companys, no és això. Ni tampoc veure com s’ataca l’escola i la llengua i es digui que no es pot fer res. No era això, ni haver d’anar amb el cap cot. I alguns diuen que cal esperar. “I esperem. És l’espera dels que no ens aturarem. Fins que no calgui dir no és això”. Però, per això “potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això”. Com va dir Jordi Carbonell (1924-2016) en el seu cèlebre discurs en la Diada de Sant Boi de 1976: “Encara ens cal lluitar i potser també sofrir, però som aquí per afirmar que s’acosta l’hora de la victòria. Una victòria que no serà el resultat de la violència i de l’hàbil maniobra dels qui són a dalt, sinó de la puixança que ve de baix, de la força incontenible de la nostra consciència i de la nostra voluntat de poble.”