El voraviu
La calamitat és Sánchez
Han d’aturar la contínua banalització de la història que fa la classe política
L’ha dit més d’una vegada en escenaris més informals i formats menys oficials, que no vol dir que tanta frivolitat no et posés gallina de pell, que deia l’holandès volador. Dir-ho dimarts, en seu parlamentària, en contesta protocol·lària a les preguntes dels diputats, passa de taca d’oli. Haurien d’aturar l’exercici de contínua banalització de la història que fa la classe política per fer entrar el seu relat amb calçador. Pedro Sánchez es vantava de no sé quines medalles perquè, segons ell, “Espanya, davant la calamitat més gran dels últims cent anys, ha resistit, no s’ha rendit i està avançant”. “La calamitat més gran dels últims cent anys!” En quin món ha viscut? Quina història ha après? Qui li redacta els discursos? Com s’escalen tan altes quotes de calamitat dialèctica! La calamitat ets tu, president Sánchez! No la més gran dels últims cent anys, tant se val, però una calamitat autèntica! Suposo que recordes que del 1936 al 1939 hi va haver una guerra civil. Suposo que recordes que del 1939 al 1975 hi va haver una dictadura feixista i que el dictador va morir al llit de mort natural. Si l’àvia Neus t’hagués sentit, l’hauries indignat tant que hauria fet servir alguna de les dites que havia manllevat a en Juan, el Castellà. “Què calamitat més gran ni què niño muerto”. “Com es veu que no vas haver de menjar pa de farro!” Que la pandèmia és la calamitat més gran dels últims 100 anys és una calamitat d’argument.
