El líder

La paraula líder és definida pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana com a “dirigent, cap”. O com a “cap d’un partit polític”. Em sembla una definició pobra. Al Diccionari Català-Valencià-Balear, de Francesc de B. Moll, la informació encara és més reduïda, ja que la paraula no hi surt. Suposo que encara es considerava un anglicisme i no s’hi va introduir. Per part meva, un líder és un dirigent polític que té autoritat moral en un estat democràtic. L’autoritat moral per mi és fonamental.

Per autoritat moral entenc la capacitat que té un líder perquè s’accepti la seva visió fins i tot fora del que pensen els altres. A Catalunya, per exemple, que té set milions i mig d’habitants, un líder és una persona que té consciència que cadascun d’aquests habitants té un programa polític propi i que aconsegueix que el seu criteri sigui acceptat.

No abunden els líders autèntics, si recordem que una característica fonamental és que requereixen actuar en un estat democràtic, no dictatorial. Putin no és un líder, tot i que fa vint anys que mana a Rússia, ja que el seu país no és pròpiament democràtic segons els criteris de la democràcia europea. No abunden els líders en aquest moment. Després de la Segona Guerra Mundial, n’hi va haver uns quants, un fet extraordinàriament positiu: Adenauer, De Gasperi, Spaak, Monnet. En aquests moments gosaria dir que només hi havia un líder que ara, precisament, ha deixat l’activitat política. Em refereixo, és clar, a frau Merkel, cancellera alemanya, que crec que tenia les característiques del líder que he esmentat.

Un líder és una persona que aconsegueix la unitat entre els partits en un punt comú i fonamental. Un líder pot tenir diversos pensaments polítics. S’ha vist prou clar quan he esmentat els líders de la postguerra europea. Podien ser socialistes, conservadors o democratacristians, però el que els unia era Europa, i al voltant d’aquest concepte van aconseguir que molts altres polítics, formats en diferents partits, acceptessin alguns dels seus plantejaments i, sobretot, la finalitat última, que era la creació d’una unitat política al voltant d’un concepte i d’una realitat que es deia Europa.

A Catalunya no han abundat els líders polítics. Potser ho van ser Cambó, o el general Prim, o algun personatge més, però tots plegats formen una llista força curta. Ja he dit que els catalans tenim tants programes polítics com votants, però el líder els fa convergir en una posició unitària a una bona p art d’ells.

No cal dir que l’existència de líders és molt important per facilitar una política que tingui unes característiques semblants. Hem parlat d’Europa, però el mateix es podria dir de la resta del món, on els líders no abunden i el resultat és que tenim un món força divers i amb pocs acords generals. Aleshores, el lideratge és substituït per la força militar o econòmica, que no és precisament al que jo em referia quan parlava d’autoritat moral. Aquesta no es justifica per una força militar o econòmica, sinó per una força que es desprèn d’algú que té algunes idees clares i que aconsegueix imposar-les a altres, tot i que difereixin en l’aplicació dels punts polítics bàsics.

No sortirem de la situació actual, que es caracteritza per una absència de polítics amb autoritat moral, per mitja dotzena de polítics que tinguin aquelles característiques. Ara com ara no els veig, tot i que alguns m’agraden més que altres. Però no es tracta d’això, si és que han entès el que volia dir.