Any 2022, any de reducció urgent del CO2

Sabem que els vati­ci­nis i els mis­sat­ges catas­tro­fis­tes pro­du­ei­xen l’ano­me­nat efecte fogue­rada al des­ti­na­tari: l’efecte que li fa és gene­ral­ment nega­tiu, en lloc de moti­var-lo, al con­trari, el fa mirar cap a un altre cos­tat. Val­gui aquest pro­le­go­men per indi­car que, amb la nos­tra reflexió sobre cap on podem anar l’any nou que ence­tem, no volem caure en uns augu­ris basats en un pes­si­misme gratuït. Això no obs­tant, no sig­ni­fica que hàgim d’igno­rar una rea­li­tat tan espe­cial com la que en l’aspecte soci­o­am­bi­en­tal estem vivint. És sabut que el pla­neta i la huma­ni­tat que hi vivim patim una crisi sense pre­ce­dents cone­guts. Alguns autors la des­cri­uen com una crisi no de civi­lit­zació, sinó civi­lit­zatòria, és a dir, que és trans­ver­sal, ja que tot i que es mani­festa en inten­si­tats dife­rents, afecta totes les moda­li­tats de civi­lit­za­ci­ons que poblen la Terra.

Sem­bla evi­dent que els humans alguna cosa no hem fet. Les evidències mos­tren que el pro­blema va molt de debò, que no es pot des­pat­xar amb posi­ci­ons super­fi­ci­als, poc seri­o­ses i no com­pro­me­ses amb el moment.

Els eixos prin­ci­pals de la situ­ació són diver­sos i cone­guts; per lògica d’espai, no són abor­da­bles en aquesta sen­zi­lla reflexió. Tan­ma­teix, per sig­ni­fi­cança fem una breu referència a un dels prin­ci­pals, que és el crei­xe­ment demogràfic, que de l’any 1950 a l’actu­a­li­tat s’ha pas­sat d’una població de 2.500 mili­ons d’habi­tants a uns quasi 8.000 mili­ons actu­al­ment. L’espe­rança de vida ha millo­rat posi­ti­va­ment i desit­ja­da­ment i l’incre­ment de demanda i des­pesa energètica també ha aug­men­tat en unes pro­por­ci­ons extra­or­dinàries. Un exem­ple el tro­bem a la mit­jana de con­sum diari d’un ciu­tadà de l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona, exten­siu a Girona, que és d’unes 30.000 qui­lo­ca­lo­ries diàries, dis­tribuïdes en 4.500 en endo­con­sum pel meta­bo­lisme i 25.500 en exo­con­sum (ser­veis, mobi­li­tat, etcètera). Aquests nivells impe­dei­xen l’equi­tat pla­netària, car no és pos­si­ble que el 80% de la població mun­dial, que té a dis­po­sició un 20% dels recur­sos totals, pugui imi­tar aquest model.

Dins de l’ampli menú mani­fes­tat per la crisi ambi­en­tal, una d’elles, l’escal­fa­ment glo­bal, ha por­tat les Naci­ons Uni­des a decre­tar l’emergència climàtica, una mesura extrema, sens dubte. L’aug­ment con­ti­nuat d’emis­si­ons de CO2 a l’atmos­fera deri­va­des del model pro­duc­tiu i de mobi­li­tat són el pro­blema trans­ver­sal més notori. La COP-25 de Glas­gow, que ha con­vo­cat tots els governs del món, ha estat, com se sabia d’antuvi, un exem­ple d’impos­si­bi­li­tat de presa d’acords efec­tius per atu­rar el gran pro­blema de car­bo­nit­zació atmosfèrica.

L’eslògan sug­ge­rit per al 2022, no badem, és l’any per la urgent gover­nança de les emis­si­ons de CO2.

La pri­mera difi­cul­tat per abor­dar el pro­blema ambi­en­tal més notori com és l’escal­fa­ment glo­bal pro­vo­cat pel CO2 atmosfèric és que aquest no es veu, és invi­si­ble a l’ull humà. Tam­poc no té cap mani­fes­tació olo­rosa, cosa que impe­deix la moti­vació social per a la com­prensió del greu pro­blema.