Sabem que els vaticinis i els missatges catastrofistes produeixen l’anomenat efecte foguerada al destinatari: l’efecte que li fa és generalment negatiu, en lloc de motivar-lo, al contrari, el fa mirar cap a un altre costat. Valgui aquest prolegomen per indicar que, amb la nostra reflexió sobre cap on podem anar l’any nou que encetem, no volem caure en uns auguris basats en un pessimisme gratuït. Això no obstant, no significa que hàgim d’ignorar una realitat tan especial com la que en l’aspecte socioambiental estem vivint. És sabut que el planeta i la humanitat que hi vivim patim una crisi sense precedents coneguts. Alguns autors la descriuen com una crisi no de civilització, sinó civilitzatòria, és a dir, que és transversal, ja que tot i que es manifesta en intensitats diferents, afecta totes les modalitats de civilitzacions que poblen la Terra.

Sembla evident que els humans alguna cosa no hem fet. Les evidències mostren que el problema va molt de debò, que no es pot despatxar amb posicions superficials, poc serioses i no compromeses amb el moment.

Els eixos principals de la situació són diversos i coneguts; per lògica d’espai, no són abordables en aquesta senzilla reflexió. Tanmateix, per significança fem una breu referència a un dels principals, que és el creixement demogràfic, que de l’any 1950 a l’actualitat s’ha passat d’una població de 2.500 milions d’habitants a uns quasi 8.000 milions actualment. L’esperança de vida ha millorat positivament i desitjadament i l’increment de demanda i despesa energètica també ha augmentat en unes proporcions extraordinàries. Un exemple el trobem a la mitjana de consum diari d’un ciutadà de l’àrea metropolitana de Barcelona, extensiu a Girona, que és d’unes 30.000 quilocalories diàries, distribuïdes en 4.500 en endoconsum pel metabolisme i 25.500 en exoconsum (serveis, mobilitat, etcètera). Aquests nivells impedeixen l’equitat planetària, car no és possible que el 80% de la població mundial, que té a disposició un 20% dels recursos totals, pugui imitar aquest model.

Dins de l’ampli menú manifestat per la crisi ambiental, una d’elles, l’escalfament global, ha portat les Nacions Unides a decretar l’emergència climàtica, una mesura extrema, sens dubte. L’augment continuat d’emissions de CO2 a l’atmosfera derivades del model productiu i de mobilitat són el problema transversal més notori. La COP-25 de Glasgow, que ha convocat tots els governs del món, ha estat, com se sabia d’antuvi, un exemple d’impossibilitat de presa d’acords efectius per aturar el gran problema de carbonització atmosfèrica.

L’eslògan suggerit per al 2022, no badem, és l’any per la urgent governança de les emissions de CO2.

La primera dificultat per abordar el problema ambiental més notori com és l’escalfament global provocat pel CO2 atmosfèric és que aquest no es veu, és invisible a l’ull humà. Tampoc no té cap manifestació olorosa, cosa que impedeix la motivació social per a la comprensió del greu problema.