Bones intencions, però falta concreció

Les enti­tats soci­als hem tan­cat l’any amb una sen­sació simi­lar a la del pri­mer any de pandèmia perquè l’emergència social no ha aflui­xat. El ter­cer sec­tor segueix donant res­posta als estralls d’una crisi social que col­peja amb extrema duresa els col·lec­tius que ja vivien en pobresa. Els brots verds con­ti­nuen per­pe­tu­ant les desi­gual­tats i la recu­pe­ració, en ter­mes econòmics i d’ocu­pació, no està arri­bant a les per­so­nes en situ­ació o risc d’exclusió. És impor­tant no per­dre de vista que en la crisi del 2008 una part impor­tant de la població cata­lana va que­dar atra­pada per­ma­nent­ment en la pre­ca­ri­e­tat. L’impacte de la covid-19 s’afronta amb les pit­jors dades de pobresa dels últims 10 anys. Aquest 2021 s’ha inten­tat enfor­tir unes polítiques soci­als que no han estat efec­ti­ves en la dar­rera dècada. S’han apro­vat uns pres­su­pos­tos que són un punt de par­tida per començar a rever­tir aquesta situ­ació, però més enllà de l’aug­ment de la inversió social cal una bona acció de govern. Per al 2022, espe­rem que el pla de res­cat social es con­creti (calen­dari, pres­su­post i indi­ca­dors de segui­ment i ava­lu­ació) igual que el pla estratègic de ser­veis soci­als, que els dig­ni­fica i moder­nitza, que s’ha de començar a imple­men­tar (s’havia de fer l’any pas­sat). També que es revisi l’IRSC, l’indi­ca­dor de referència per optar a pres­ta­ci­ons soci­als i que no es revisa des de fa deu anys; que arribi la cor­recta coor­di­nació entre l’ingrés mínim vital i la renda garan­tida de ciu­ta­da­nia i que les con­di­ci­ons d’accés siguin més fle­xi­bles. Pel que fa al tre­ball, con­fiem que el pla de xoc d’ocu­pació superi la urgència i que, tot i les con­vo­catòries per pro­moure la inserció labo­ral dels col·lec­tius amb més difi­cul­tats, es plan­te­gin can­vis pro­funds i estruc­tu­rals. I en habi­tatge, un altre dels pilars fona­men­tals, és cert que hi ha hagut pas­sos enda­vant, però són insu­fi­ci­ents. Durant massa anys, les polítiques d’habi­tatge han estat tes­ti­mo­ni­als i recu­pe­rar el temps per­dut no s’acon­se­gueix de manera imme­di­ata. La demanda és clara, cal pas­sar de les bones inten­ci­ons a la con­creció, a polítiques que asse­gu­rin de veri­tat l’accés als drets soci­als de la ciu­ta­da­nia en situ­ació de vul­ne­ra­bi­li­tat.