Les sibil·les i la reina Sibil·la

El poble de Fortià s’ha con­ver­tit en una dre­cera per anar a Cas­telló d’Empúries per car­re­te­res secundàries, per evi­tar l’auto­via que va de Figue­res a Roses. Una opció que no agrada gaire als for­ti­a­nencs, i que ha forçat l’Ajun­ta­ment ha ins­tal·lar-hi semàfors per regu­lar el trànsit. Cosa que obliga els auto­mo­bi­lis­tes a atu­rar-se quan cir­cu­len pel car­rer de la Reina Sibil·la, on pas­sen just al cos­tat d’un casa­lot renai­xen­tista de l’any 1628. Un edi­fici, decla­rat bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal, que des de la mei­tat del segle pas­sat s’ha ano­me­nat errònia­ment la casa de la reina Sibil·la de Fortià. Una teo­ria fomen­tada, sense cap prova docu­men­tal, per l’advo­cat i polític falan­gista Andreu Brugués. La reina Sibil·la de Fortià va ser la quarta esposa del rei Pere el Ceri­moniós i filla de Beren­guer de Fortià, pro­hom de la noblesa rural empor­da­nesa. Dona d’una gran bellesa, que pels seus orígens rurals i el poder que va arri­bar a asso­lir va ser molt cri­ti­cada i alhora ide­a­lit­zada. Una vida envol­tada de lle­genda, que alguns autors, com Pitarra a la Bata­lla de rei­nes (1887), la pre­sen­ten com una dona per­versa i intri­gant, dotada de poders malèfics, amb uns excep­ci­o­nals dots sexu­als que uti­lit­zava per acon­se­guir el poder; però, d’altra banda, és miti­fi­cada com una per­sona molt intel·ligent que va ser víctima de les llui­tes de poder. Fos com fos, la història de la reina empor­da­nesa és apas­si­o­nant. D’alguna manera, i encara que no hi tin­gui res a veure, el per­so­natge sem­bla lli­gat a l’ori­gen eti­mològic del seu nom. Sibil·la és un per­so­natge de la mito­lo­gia clàssica, grega i romana. Les sibil·les exer­cien de pito­nis­ses i sacer­do­tes­ses en el món antic i eren con­sul­ta­des per conèixer el futur. Ben segur que alguns dels detrac­tors de la reina al llarg de la història han uti­lit­zat aquesta suposa relació, quan la feien pas­sar per una mena de bruixa. És clar que no té res a veure una cosa amb l’altra, i que la reina Sibil·la tenia un nom que era tra­di­ci­o­nal en l’època medi­e­val. D’aquí a pocs dies aniré a Cas­telló d’Empúries, pas­saré per Fortià, per davant de la mal ano­me­nada casa de la reina Sibil·la, i no dei­xaré de pen­sar en la reina empor­da­nesa quan, asse­gut a la nau cen­tral de la basílica, escolti el mil·lenari Cant de la Sibil·la, una tra­dició d’ori­gen medi­e­val, recu­pe­rada com a cerimònia renai­xen­tista, que repre­senta el vati­cini de la fi dels temps i que no té res a veure amb la nos­tra reina.