Contra el derrotisme

Ja sé que vaig tard, però jo també vull fer una defensa dels tan vilipendiats propòsits d’any nou. Sí, amb aquest punt d’irracionalitat i d’inconsistència que té el fet de confiar que, només girant l’últim full del calendari, s’obre un capítol verge ple d’oportunitats. Com si, pel sol fet de desitjar-ho, poguéssim canviar el nostre petit món a toc de vareta màgica. De fet, amb només quatre dies que han passat, ja en tenim prou per comprovar que tot continua igual i que, fins i tot, hi ha coses que empitjoren. Mireu, si no, com s’enfila rabiosa la pandèmia, provocant baixes laborals en personal estratègic com ara els maquinistes de la Renfe (només ens faltava aquesta!), o la delinqüència cibernètica, que ha trobat en la Universitat Oberta de Catalunya la seva nova víctima. Però jo, què voleu que us digui, no puc evitar aquest exercici purificador que és fer balanç de l’any que se’n va i plantar modestes fites per al que arriba, almenys les que veig més a l’abast. Encara que m’hagi de blindar del derrotisme tan nostrat (o n’hauria de dir lucidesa?) que ens envolta, com el del meu amic Albert, que quan li vaig comentar que sembla que ja li tenim el peu al coll al virus, em va respondre: “Sí, bueno, això és el que ens diuen sempre. I què et penses?: quan s’acabi aquest virus, ja en vindrà un altre!” Bon any, malgrat tot.