opinió
La Festa del Nen
Era el 13 de gener del 1939, una setmana després de Reis, i a tres de l’entrada dels feixistes, quan al Teatre Municipal de Girona es va fer un “acte de simpatia”, un “homenatge de gratitud als nens suïssos”, tal com ho descriu la crònica de L’Autonomista. Els regals venien de Ginebra; l’Orient era a Suïssa. Els escolars gironins van rebre obsequis donats pels infants suïssos. En l’amplíssima taula, amb la qual la comissió organitzadora va escenificar l’acte al Municipal, hi havia dues mestres: Joaquima Planas Clara i Leonor Monells Ayats. Segons la crònica de L’Autonomista, la Joaquima Planas va destacar el significat de la Festa del Nen posant èmfasi en la tasca docent de la República. “Expuso con gran emoción la diferencia que ahora existe con los ominosos tiempos pasados, en que solo podían tener juguetes y regalos en esta fiesta de Reyes, los niños de los ricos y los poderosos. La República, añade, trata a todos por igual y en estos días memorables para la infancia no dejará a ningún niño sin su correspondiente juguete o regalo”. Escrit en castellà, el text enalteix els valors republicans en una celebració que tradicionalment posa en evidència les desigualtats. No així a les classes de la Joaquima Planas, que era mestra a Sant Aniol de Finestres, i de la Leonor Monells, que va passar per Vidreres i les Preses. Formades a la Normal, van promoure els principis de l’escola republicana: la igualtat social, la coeducació, el laïcisme, l’ensenyament actiu... Quan amb la depuració del 1939 va ser expulsada del magisteri, la Leonor Monells era mestra de Maçanet de la Selva. No va tornar mai de l’exili, a França, on va morir el 1999 a la localitat d’Hagetmau, a les Landes; el 1977 va reclamar la jubilació que li pertocava. La Joaquima Planas es va quedar i va haver de viure callant. Va morir el 1964, massa jove i amb el dictador encara viu.
Escriu Carles Rahola, el 5 de gener del 1935, que la de Reis és la vigília més encisadora perquè els fanalets, de totes formes i colors, d’ humils i de sumptuosos, il·luminen els carrerons foscos i estrets i les placetes solitàries: “L’idealisme, el somni, l’esperança triomfen altre cop damunt la terra, sota el cel estrellat, i fan avançar el món.” El gener del 1939, la llum del misteri de l’epifania no va ser un moment il·lusori i màgic, sinó un acte de solidaritat, un últim gest humanitari abans que la foscor ho impregnés tot.