A les aules, sí o sí

Després d’assaborir anit les cavalcades dels Reixos, la canalla té en l’horitzó immediat una altra bona notícia: la recuperació de les aules. És a dir, dels amics, els aprenentatges i, per a un de cada tres infants catalans pobres, també els àpats del migdia. Parèntesi destacat: una pobresa creixent, ja que fa una dècada n’eren un de cada quatre. L’escola és l’últim que s’ha de tancar, perquè es penalitza els més vulnerables i atura el sistema. Aquest és el consens assolit després de l’aprenentatge dels temibles confinaments inicials, obligats per un context d’incertesa màxima i mortalitat altíssima.

Cada mutació imposa la pròpia llei, obligant a decretar mesures al seu pas. Gràcies a les vacunes, avui estem millor que fa un any i l’òmicron no ha canviat les raons de fons per mantenir les aules obertes. Com ha defensat sempre la conselleria d’Educació i han decidit també la resta de governs europeus. Aquest trimestre no serà fàcil: és de preveure que el rècord de contagis sacsegi les escoles, com ho fa en la resta d’àmbits socials i laborals. El virus afecta menys la canalla, però la vacunació infantil és baixa, del 23%. Les proves de test massiu a una comunitat educativa amb 1,2 milions de persones són una quimera logística i inútils davant la capacitat de replicació de l’òmicron. És legítim que els sindicats defensin els professionals de l’ensenyament, però el govern ha de vetllar per tota la comunitat, especialment pels alumnes. Si no hi ha positius, no s’atura el transport, ni la pagesia, ni la indústria, ni la sanitat, ni ningú. No ens ho podem permetre.