Opinió

De set en set

Contagi

Com que tots estem amb la pipa bas­tant plena de sen­tir par­lar de con­ta­gis en el pit­jor sen­tit de la paraula, hauríem de començar a pen­sar només a con­ta­giar amor del bo, adre­na­lina en vena, bellesa fonda i temps de calma. Sobre­tot això últim, que bona falta ens fa. No aposto per girar la cara a la rea­li­tat, no soc tan imbècil; només defenso la pos­si­bi­li­tat de con­ta­giar quel­com més posi­tiu que la puta covid en qual­se­vol de les seves infi­ni­tes vari­ants alfabètiques. La idea seria viure ins­tal·lats en el vide­o­clip de la cançó Allí donde solíamos gri­tar, dels Love of Les­bian: calçar-se les ulle­res de sol i entrar cor­rent a una botiga de pro­xi­mi­tat, pillar dues bir­res, aga­far una moto vin­tage, por­tar un casc petit i blanc que t’esclafa les gal­tes i no té visera i l’endemà estàs afònica per­duda de tant cri­dar, fora­dar-te les mit­ges noves i pren­dre’t dues copes de vi del Mont­sant com si no hi hagués demà, córrer pel barri vell aga­fats de la mà, com dos ado­les­cents, pedra amunt, fugint d’un pro­vin­ci­a­nisme amb la llen­gua massa llarga. A tu et falta la jaqueta Adi­das i a mi, que em crei­xin una mica més els cabells. Somies que fugim d’un túnel en fla­mes, el foc puri­fica però no ens crema. Sor­tim del túnel i cri­dem a la vida. Estem vius. Ho diuen els teus ulls llu­ents i els meus lla­vis torts en aquest esperpèntic hivern cani­cu­lar. Ens fem d’amu­let i ens donem poder, els astres es posen en fila i pas­sen coses extra­or­dinàries. Sona Maneskin dins del meu cap ata­ba­lat i ara ja no tinc tanta por. La bellesa calma, com alguns lli­bres que ens fan de pulmó. Aquesta sen­sació de perill, quan es con­trola, és mera­ve­llosa com certs viat­ges interes­tel·lars.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.