Europa mou fitxa per Ucraïna

Europa es construeix sobre conflictes eterns, i el de Rússia i Ucraïna és una crònica de resistència que ha enfrontat les etapes d’absorció –la russificació iniciada pel tsar Pere I el 1720, continuada per Caterina la Gran, mantinguda per Stalin i referendada per Putin– i l’actual de tenacitat i defensa de la identitat. Ucraïna s’ha vist sotmesa a una ofensiva de lleis, decrets, persecucions genocidis –com a holodomor es coneix la gran fam que en el context de les col·lectivitzacions del 1932-1933 va matar entre un milió i mig i dotze milions de persones–. Moscou, que mai ha renunciat a apoderar-se d’Ucraïna ni a liquidar les bases de la seva vida política i cultural, no ha dubtat a engegar programes de russificació en àmplies zones que actualment estan reclamant la unificació amb Rússia i s’han aixecat en armes contra el poder central de Kíev. La història d’Ucraïna s’ha escrit amb sang i patiment i s’ha mantingut fins avui, quan la seva frontera és un dels perills que amenacen el futur d’Europa. L’annexió de Crimea, el desafiament entre les forces independentistes de les autoproclamades Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk –que reben el suport del Kremlin– contra el govern d’Ucraïna, i les amenaces de l’exèrcit rus, han fet que Europa s’hagi vist obligada a moure fitxa. Després de la visita de Josep Borrell, el cap de la seva diplomàcia al front de batalla, la UE intenta jugar un paper actiu en les negociacions entre Moscou i Washington per donar sortida al conflicte perquè s’hi juga la pròpia seguretat. Mentrestant, 110.000 soldats russos esperen a la frontera.