L’art de perdre

La lli­bre­ria Les Vol­tes, de Girona, va cele­brar fa unes set­ma­nes la pre­sen­tació del menut i valuós lli­bre Tots els focs, totes les pis­to­les, de Jordi Bena­vente. L’autor, un entu­si­asta del bosc i la natura que trisca per la mun­ta­nya amb la mateixa flama amb què parla de lite­ra­tura a la revista Catorze, va al·ludir alguns escrip­tors que adora. A par­tir d’aquest fil, vaig pas­sar els pri­mers dies del 2022 amb Teoría de la gra­ve­dad, de la peri­o­dista argen­tina Leila Guer­ri­ero. La custòdia com­par­tida va fer que el dia de Reis m’hagués de des­per­tar sense els fills tra­ient-me del llit, i vaig deci­dir com­pen­sar aquesta pèrdua anant a veure la sor­tida del sol des del far del Cap de Creus, amb la Guer­ri­ero a la mot­xi­lla. Quan el cer­cle solar es va desen­gan­xar del mar i es va espol­sar els núvols, la tra­mun­tana bufava amb tal inten­si­tat que la Leila i jo vam refu­giar-nos amb un cafè al Casino de Cadaqués. Allà em vaig atu­rar en el seu arti­cle Per­der, en què fa referència al poema segu­ra­ment més famós d’Eli­za­beth Bis­hop, One art. “L’art de per­dre no és difícil de domi­nar; / tan­tes coses sem­blen ple­nes de la intenció / de per­dre’s que la seva pèrdua no és cap des­as­tre.” Així de bé es pot lle­gir en el pri­mer recull en català de poe­mes de la nord-ame­ri­cana que, amb tra­ducció de Jaume C. Pons Alorda, ha publi­cat recent­ment l’Edi­to­rial Flâneur. Aquests ver­sos sobre el difícil art de per­dre s’uti­lit­zen per obrir i tan­car la remar­ca­ble pel·lícula Luna en Bra­sil, basada en la intensa relació d’amor que la poeta va man­te­nir amb l’arqui­tecta cari­oca Lota Macedo Soa­res.

“Viure és, de fet, anar per­dent”, escri­via Imma Merino fa uns mesos en aques­tes pàgines a propòsit d’aquest mateix poema. Efec­ti­va­ment, per­dem la infància, per­dem la joven­tut, per­dem les hores, per­dem les nits, per­dem par­tits, per­dem al Tri­vial i al Paraulògic, per­dem innocència, per­dem il·lusi­ons, per­dem per­so­nes esti­ma­des, per­dem amics que crèiem essen­ci­als, per­dem amors que con­cebíem eterns, per­dem les claus de casa, per­dem diners, per­dem visió, per­dem memòria, per­dem trens. Viure és també apren­dre a anar per­dent, com ens fa pen­sar la Bis­hop, i m’agrada afe­gir que dar­rere cada pèrdua hi ha algun guany. En tot cas, hi ha coses que no ens podem per­dre, com l’albada des del far del Cap de Creus. O des del far de Sant Sebastià.