Una qualitat d’ombra

La literatura de base terrenal de Josep Pla podria haver tingut un contrast de primera línia al mateix Palafrugell de l’època de l’escriptor. Aquest contrapunt l’hauria encarnat Joan Granés, nascut el 1905 i mort de tuberculosi el 1928. Eteri, conceptualista i abstracte en la línia del seu admirat Paul Valéry, Granés, que s’atribueix a si mateix una “qualitat d’ombra”, ens ha llegat dos textos: un aplec de llampegades prodigioses titulat El mirall inhumà (Acontravent) i un manuscrit inèdit sobre la figura de Charlot. Estremeix, pensar que Granés va viure només 23 anys. Et meravella, saber que Granés, marcat per la pobresa, una salut fràgil i una situació familiar devastadora, en aquest lapse de 23 anys va llegir moltíssim, va llegir bé, i va ensenyar-se llatí, anglès, francès i alemany.

Les morts prematures dels escriptors són semblants a les tombes de Pompeia, que exalten els cossos precisament perquè els cossos ja no hi són. Només la precocitat creativa sembla conjurar la tirania de la brevetat d’aquestes vides. Un dels millors tractats sobre la naturalesa humana és el que va escriure La Boétie als 18 anys, quinze abans de morir. Stevenson va viure 44 anys. Màrius Torres, 32. Salvat-Papasseit, 30. Només amb 30 anys de vida erràtica, Edgar Allan Poe en va fer prou per llegar uns contes immarcescibles i erigits en model de gènere literari. Penso en escriptors del quilòmetre zero de la nostra ànima, també morts molt joves: David Colomer, Xavier Carbó, Just M. Casero, Joan Badia...

“Un home que mor als trenta-cinc anys és en cada moment de la seva vida un home que mor als trenta-cinc anys”, escriu Moritz Heimann. Potser no hi ha singladures literàries que hagin de ser qualificades de curtes o llargues segons la durada de la vida de l’autor. Potser només hi ha esclats creatius impressionistes. Són aquestes diverses dates de naixement que, com un impuls superior a tota altra força, i en la nuesa essencial d’un únic espai i un únic temps, constitueixen un destí, literari.