Cridar l’atenció, encara

Just passades les festes de Nadal, tenim viu, encara, el record de dues tradicions vinculades a anar a esperar els reis. Una, la manera com a Vilaplana (Baix Camp) mostren a Ses Majestats que hi ha canalla que els espera: el cinc de gener, al migdia, els xiquets i xiquetes proveïts d’un rast de pots, llaunes i objectes metàl·lics que fan soroll, corren amunt i avall pels carrers del poble cridant-los l’atenció perquè no passin de llarg. L’altra, de l’Aleixar, també al Baix Camp, on fins als anys seixanta del segle XX, les criatures ens proveíem d’una creu amb tres taronges clavades als extrems i, anant cap a la Font Sabatera, just a tocar del poble, tot cantant la cançó dels Reis de l’Orient que porten coses per la gent, ens proposàvem d’assolir el mateix objectiu. Aviat, a Valls, celebraran festa grossíssima per la Candelera en les Decennals de 2021+1 i ho faran més que evident, del 28 de gener al 6 de febrer, amb unes lluminàries excepcionals.

I és que cridar l’atenció perquè et facin cas o per donar rellevància a un fet és un ressort molt vell que, en els casos que hem explicat, no cal dir que és agradabilíssim però quan en casos d’altra mena, incardinats en la nostra cultura i en la nostra identitat, s’ha de convertir en reivindicació continuada, vigilant i persistent, arriba a indignar. Com quan després de dècades de democràcia —l’adjectiu el deixo al seu albir— encara cal reivindicar, reclamar i defensar, ara sí i ara també, tot allò relacionat amb el fet de tenir una llengua pròpia, que és cooficial, per aconseguir allò que hauria de ser normal al nostre país i a les institucions europees; com quan cal insistir en la convocatòria d’una taula de diàleg malgrat múltiples i greus evidències que generen dubtes; com quan... En fi que, com escrivia Joan Fuster, potser “cal fomentar l’objecció de consciència i no sols contra la guerra sinó també —o sobretot— contra certes formes de pau”.