Històries

Sosté en Quim Masferrer que “tothom, absolutament tothom, té una entrevista”. Paraula de foraster que ha trepitjat pobles de tot Catalunya a la cerca de les petites històries. Ho afirma, precisament, en una entrevista que li fa El Periódico amb motiu de la nova temporada del seu popular programa, la segona en època pandèmica. Coincideixo al cent per cent amb aquesta sentència de Masferrer, i encara diria més: tothom pot acreditar una vida digna de ser explicada. Ho penso sobretot quan parlo amb gent gran que, encara que hagin tingut una existència diguem-ne d’allò més normal o planera, es converteixen automàticament, per obra de l’edat, en actors de la història, habitants d’un temps i d’un país gairebé irreals, nebulosos, desconeguts per a la resta. Vivències de la Guerra Civil, per exemple, de la repressió política o moral del franquisme, de l’emigració, del treball al camp o a les fàbriques... Això no significa que tot desperti la mateixa curiositat o que tot deixi la mateixa petjada transcendent. El que vull dir senzillament és que, com el foraster, crec que sempre hi ha petroli sota les pedres i que si destaquem les grans històries –les trepidants, les increïbles, les de pel·lícula– és perquè són extraordinàries, no perquè les altres no amaguin el seu tresor. Només cal saber-lo veure.