Històries

Sosté en Quim Mas­fer­rer que “tot­hom, abso­lu­ta­ment tot­hom, té una entre­vista”. Paraula de foras­ter que ha tre­pit­jat pobles de tot Cata­lu­nya a la cerca de les peti­tes històries. Ho afirma, pre­ci­sa­ment, en una entre­vista que li fa El Periódico amb motiu de la nova tem­po­rada del seu popu­lar pro­grama, la segona en època pandèmica. Coin­ci­deixo al cent per cent amb aquesta sentència de Mas­fer­rer, i encara diria més: tot­hom pot acre­di­tar una vida digna de ser expli­cada. Ho penso sobre­tot quan parlo amb gent gran que, encara que hagin tin­gut una existència diguem-ne d’allò més nor­mal o pla­nera, es con­ver­tei­xen automàtica­ment, per obra de l’edat, en actors de la història, habi­tants d’un temps i d’un país gai­rebé irre­als, nebu­lo­sos, des­co­ne­guts per a la resta. Vivències de la Guerra Civil, per exem­ple, de la repressió política o moral del fran­quisme, de l’emi­gració, del tre­ball al camp o a les fàbri­ques... Això no sig­ni­fica que tot des­perti la mateixa curi­o­si­tat o que tot deixi la mateixa pet­jada trans­cen­dent. El que vull dir sen­zi­lla­ment és que, com el foras­ter, crec que sem­pre hi ha petroli sota les pedres i que si des­ta­quem les grans històries –les tre­pi­dants, les increïbles, les de pel·lícula– és perquè són extra­or­dinàries, no perquè les altres no ama­guin el seu tre­sor. Només cal saber-lo veure.