Cobrar sense anar a treballar

Hem començat l’any igual que l’hem acabat. Amb la sensació que tot és provisional, que no hi ha res segur, que ens movem en aigües turbulentes i que la crisi econòmica, sanitària, política... ha vingut per quedar-se. Les estructures que consideràvem fermes i que ens havien venut com la base sòlida d’un nou país tenen els peus de fang i, més enllà de criticar i assenyalar allò que els altres governs i societats fan malament, un exercici del tot saludable d’altra banda, faríem bé de mirar-nos el melic de tant en tant. I comprovar que hi queden restes de borrissol. I que fa pudor.

La descoberta que al Parlament hi ha funcionaris que cobren sense anar a treballar ens ha esclatat a la cara i d’aquesta costarà recuperar-se. A molts se’ns ha trencat el plat bonic comprovant que a casa també es practica la picaresca per part d’alguns treballadors públics, que es beneficien dels diners que són de tots amb l’excusa barata d’haver pactat millores en les seves condicions laborals. No parlem en aquest cas de privilegis obtinguts per fer millor la feina, que es podrien debatre, sinó pel sol fet d’ocupar un càrrec determinat durant un temps determinat. I, en el cas concret que ens ocupa, per continuar cobrant el sou sense ni tan sols passar pel despatx. Una situació que, a més, té greus conseqüències per a la mateixa administració, perquè mentre es manté el treballador no es pot contractar cap substitut i la feina que deixa de fer l’afortunat se l’han de repartir la resta d’empleats. Vaja, que en diuen drets adquirits i que poden tenir tot l’argumentari jurídic que vulguin al darrere, però el cert és que no convencen ningú. I fan vergonya. L’estereotip del funcionari mandrós que es grata la panxa tot el dia i que ja semblava superat torna a l’imaginari del ciutadà davant de casos com el del Parlament. La vocació de servei d’aquest col·lectiu no s’hauria de posar en dubte i ell hauria de ser el primer interessat a desmarcar-se d’aquestes pràctiques que no per legals deixen de ser poc ètiques.

D’ALTRA BANDA, els partits polítics de la mesa tampoc no han quedat gens ben parats. Tot i que les reaccions i contrareaccions han estat ràpides davant l’allau de crítiques, altre cop s’ha utilitzat l’escenari no per donar una imatge d’unitat davant el problema, sinó per evidenciar que si el marrón se’l pot menjar un altre, doncs endavant. Encara que aquest altre comparteixi amb tu un full de ruta per construir un nou país i un govern sorgit de les urnes. I si, a més, hi ha l’oportunitat d’esquitxar amb informacions esbiaixades o converses de cafè la imatge del teu rival, doncs s’aprofita sense fer-ne escarafalls, que després vindrem tots a preguntar-nos com és que la política cada cop interessa menys pel contingut i més pels escàndols. Immersos en una pandèmia que ha esbudellat les costures del sistema encara hem de veure com tothom es va passant la responsabilitat com si fos un joc de pilota? Per posar fil a l’agulla un ha d’embastar el fil i l’altre, aguantar l’agulla ben ferma, no moure-la ni sacsejar-la amb la intenció de fer malbé la feina abans de començar-la. Sobren les crítiques buides de contingut i plenes de mala fe, però encara sobren més les excuses de parvulari al·legant desconeixement i manca de transparència. Quan un ocupa un càrrec públic també ha d’assumir tot el que comporta, sobretot quan et demostren que no s’ha actuat com calia.

CAPÍTOL A PART mereix l’argumentari de l’expresident del Parlament Ernest Benach. Va ser durant el seu mandat que es va aprovar, això sí, per unanimitat, la polèmica “llicència per edat” dels funcionaris. L’expresident va justificar aquest privilegi –recordem-ho, cobrar el sou íntegre sense anar a treballar durant els cinc anys previs a la jubilació– emmarcant-lo en el temps en què va ser aprovat. En unes declaracions a TV3 va dir: “Llegir una notícia del 2008 amb el context del 2022 no acaba de ser exacte. Les coses han canviat moltíssim i és evident que la mesa que va aprovar això ara segurament no prendria la mateixa decisió. Em sembla de sentit comú.” És a dir, cobrar sense anar a treballar no s’ha d’interpretar a priori com una mala pràctica o abús en el sector públic, només cal estar atén i aplicar la mesura quan el país passi per certa bonança econòmica, perquè si es fa coincidint amb una crisi econòmica fa lleig. No fa falta dir res més.