Il·lusions

Una estava temptada d’escriure sobre Les il·lusions perdudes, la novel·la de Balzac que, en la traducció catalana de Jaume Fuster publicada per la MOLU en aquella edició de butxaca amb la coberta verda, mirava als prestatges, fins que, finalment, m’he decidit a llegir-la després de veure l’adaptació cinematogràfica dirigida per Xavier Giannolli. No sé si volia fer-ho per dir alguna cosa sobre com aquesta novel·la mostra el funcionament i incidència de la premsa de l’època en què transcorre (a les primeres dècades del segle XIX) d’una manera que, inclosa la propagació de notícies falses, ressona en els mitjans de comunicació del present. O si volia comentar que, a banda del relat sobre un jove escriptor arribat a París ple d’ambicions frustrades, diria que el títol és un dels millors que existeixen: Les il·lusions perdudes sembla que hagi de parlar de totes les vides perquè, més o menys o d’una manera o altra, cadascú va arrossegant la pèrdua de les seves il·lusions.

Com a tants d’altres catalans, però, se m’ha entravessat la revelació sobre determinats privilegis (sobretot pel que fa a les llicències per edat, però els sous també són admirables) dels funcionaris del Parlament de Catalunya. Es parla molt del fet que, des del 2008 en què va aprovar-se el règim intern ratificat el 2017, totes les meses, les comissions de Governació i, en definitiva, tots els partits polítics no ho han posat en qüestió i, a més, ara diuen que no en sabien res. A mi m’agradaria saber del poder dels que van aconseguir tals condicions. Per si hi hagués la remota possibilitat d’aprendre’n i tenir tots plegats més drets en lloc de perdre’ls. Però deu ser una il·lusió que ja està perduda.