Quan la política és el problema

Costa d’entendre –santa innocència, en els pròxims dies potser ho veurem clar– que la política posi pals a les rodes a la reforma laboral pactada amb els sindicats i la patronal, fins al punt de fer-la descarrilar al Congrés o entregar-la a Ciutadans de dreta, cavall de Troia de la seva destrucció. Costa d’entendre que l’embat duríssim vingui de part dels partits en l’ideari dels quals figura la protecció dels drets de la classe treballadora; no ens estranya, òbviament, el rol dels que defensen el sistema d’explotació que ells mateixos van instituir quan governaven. Què està passant? Es tracta d’una reforma “maquillatge” que obeeix exclusivament al “projecte personal” de la ministra que l’ha impulsat? El llarg, complex i finalment reeixit diàleg amb els agents socials no compta? Situem-nos. La CEOE calla i això sí que s’entén, a alguns dels seus membres no els sabria greu que el decret llei no s’aprovés. CCOO i UGT, en canvi, demanen als nostres representants que siguin solidaris amb els col·lectius més desafavorits, que pensin en els beneficis per als treballadors precaris i en les noves condicions per a la subcontractació. I és que el llop ja ensenya les orelles: si la reforma no prospera o tira endavant amb els vots de Cs, ja ens podem anar acomiadant d’altres negociacions que s’haurien d’emprendre des d’una visió progressista, com ara l’augment del salari mínim interprofessional per al 2022 i 2023, la llei d’ocupació i la millora de la protecció als aturats. Quina pena i indignació si resulta que després d’haver vençut tants obstacles la política és el problema.