Revertir la decadència

Diumenge passat aquest diari feia una entrevista al conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, i ho deia molt clar: l’independentisme ha de saber governar amb eficàcia i al servei dels interessos del ciutadà. Sincerament, el conseller era un desconegut per mi fins que va jurar el càrrec; però, contràriament al que molts van dir en el seu moment, per mi la seva trajectòria professional m’inspirava confiança. No m’agraden els consellers que assumeixen responsabilitats en àrees que els són ben estranyes, i en tenim algun. En política, com en altres coses, tampoc s’hi val el “tot s’hi val” o, si ho volen més explícit: “Tots valen.” Valen tots perquè els administrats no som exigents ni crítics en la seva gestió, però és clar que no és així. Segurament ara mateix ens ve a la memòria una llista gran de polítics catalans que l’única virtut que han tingut en la seva gestió fou una supervivència, sovint gens dissimulada, gràcies a la inoperància. I és que només d’escoltar-los hom s’adona que aquell posat impostat que ofereixen és l’evidència d’una incapacitat manifesta. Però els bons polítics, els que dominen la feina, tenen objectius clars i els expliquen i defensen davant de qui sigui sense deixar-se emportar per la dictadura del políticament correcte, que normalment –ho hem d’admetre– no és gens correcte, i normalment són els més ineficients. I l’HC Giró demostra en totes les seves intervencions que es pot ser clar, tenir principis, defensar-los i treballar pel país. El fet que ara hagi volgut entrar a negociar el finançament autonòmic em sembla un acte de realisme importantíssim perquè, a desgrat de molts, demostra un principi de realisme que feia molt de temps que no teníem.

Els més arrauxats diran que és una traïció, puig que el que hem d’exigir és el pressupost de la independència, però aquests s’obliden d’un petit detall, que és que encara no som independents i les exigències de la gestió i del govern necessiten una gran dosi de realisme. No participar en la negociació d’un nou pacte de model de finançament és deixar-ho en mans dels altres i renunciar-hi; si més no, cal ser-hi i defensar la nostra posició. L’independentisme ha de voler participar en tot allò que afecti Catalunya, sense necessitat d’haver de renunciar a res ni deixar de treballar per la independència, que no serà per demà passat.

A l’altra banda hi tenim la política obstruccionista i sectària de l’Ajuntament de Barcelona, que està arrossegant la ciutat a una decadència aclaparadora. Així que van ocupar l’alcaldia, l’alcaldessa Colau es va mostrar contrària, i molt crítica, amb el Mobil Word Congress, una sortida de to que després va d’haver de rectificar, de la mateixa manera que ho va fer amb Telefónica o quan va dir que si marxava la Seat no passava res. Ara han fet avortar el projecte de l’Hermitage, amb un seguit de traves impresentables en un consistori que hauria de voler afavorir totes les inversions, especialment les culturals i de gran renom per ajudar el turisme de qualitat. Un dia potser sabrem quin paper han tingut en aquest desenllaç els museus de Barcelona, que han mostrat un corporativisme important.

No és estrany, doncs, que Barcelona, i la seva marca, hagi experimentat un declivi de prestigi important. Aquest moviment turismofòbic que hi ha a Barcelona i que ha atacat busos turístics, rebentat les rodes de les bicicletes de lloguer o que, fins i tot, ha actuat contra hotels de luxe de Barcelona, ha estat sempre combatut amb tebiesa perquè formava part d’un discurs que, de vegades, sortia del mateix l’Ajuntament. Ningú diria que aquest ajuntament té una coalició amb el PSC, perquè en tots aquest casos Jordi Collboni, que a més és el primer tinent d’alcalde de Barcelona, resta en un silenci que el fa còmplice de la desfeta i del lliscament pel pendent de la Barcelona vulgar.

Revertir el deteriorament que provoca la decadència requereix molta capacitat i honestedat en la gestió per acceptar els errors propis i rectificar-los amb la mateixa fermesa emprada mentre els cometies. En cap cas ho podrà fer un govern i uns polítics del mentrestant.